Un traç mai esborrat

Quan a principis dels anys 90 va sortir l’àlbum de còmic Trazo de tiza –el 2008 se’n va fer una edició catalana, Traç de guix , que va publicar l’editorial Glénat– de Miguelanxo Prado (la Corunya, 1958) era un moment en què el còmic ja havia demostrat els darrers anys estar obert a noves temàtiques, però continuava amb la mateixa narrativa hereva de la novel·la clàssica. Autors com Prado van començar a trencar amb tot això oferint un discurs obert en què seguint un dels principis de l’art conceptual, el lector podia introduir-se en el relat i fer la seva interpretació. Norma Editorial acaba de treure una acurada edició commemorativa dels trenta anys amb uns quants extres i la recuperació del format original que havia estat reduït en la cinquena edició de l’obra.

Trazo de tiza té un punt oníric i comença amb l’arribada d’un home navegant a una illa que no surt als mapes i té un far que no funciona. Els únics habitants fixos són una mare i el fill que porten l’únic establiment de l’illa, que fa d’hostal i botiga. La resta són visitants esporàdics entre els quals una misteriosa noia que espera una cita en aquest ignot illot.

Aquesta obra publicada a inicis dels noranta va tenir un ressò que ni l’autor, ni els editors s’esperaven i va triomfar amb el reconeixement dels dos principals salons de còmic d’Europa: el de Barcelona i el d’Angulema.

“Quan vaig començar en el món del còmic, jo era un nouvingut. Estudiava arquitectura i no havia estat un lector fanàtic de còmic. El que m’interessava era la pintura i les meves referències, a més de l’art, eren la literatura i també el cinema”, explica Prado. Amb aquest bagatge, el seu estil s’anava adaptant al que li suggerien els editors i així va tocar diferents gèneres com la ciència-ficció. “Però jo sentia que havia d’anar cap a una altra banda. L’editor Toutain em va demanar menys diàlegs, que els personatges no parlessin tant i que hi hagués més acció.”

Quan va consolidar mínimament la seva situació professional va decidir llançar-se a la piscina amb Traç de guix. “No es tractava d’una aposta, sinó de deixar-me anar de manera visceral, orgànica i fer una obra que respongués a les meves pròpies fonts.” No va trobar impediments dels editors i una obra a priori poc comercial va funcionar. “Però no va ser de manera immediata. Primer es va publicar per entregues a la revista Cimoc i no va ser fins que es va publicar en àlbum que no va començar a tenir ressò.”

El fet que ara se’n publiqui una edició commemorativa vol dir que hi ha un bagatge de cinc edicions anteriors i que es tracta un còmic de llarg recorregut: “He tingut la sort que cada set o vuit anys hi ha una generació que el descobreix.” Prado pensa que l’èxit a França va ajudar molt a la seva incidència. “A principis dels noranta els premis del festival d’Angulema servien de referència a editorials de mercats petits, com per exemple el de Finlàndia, per triar les seves edicions. Això va fer que es publiqués en molts països.” Prado nega la possibilitat de fer el que molts li demanen: una segona part’. El dibuixant gallec és rotund. “Fer una segona part seria trair l’obra. El que sí que he anat fent aquests anys és dibuixar diferents il·lustracions que omplien alguns forats de l’obra original. Aquestes escenes dibuixades s’inclouen com a material afegit al costat d’esbossos i historietes singulars en què apareixen elements de l’àlbum, com el còmic que va dibuixar per a la revista francesa A Suivre... com a homenatge a Hugo Pratt en la seva mort i en què es veu a l’illa del far Corto Maltès.

Amb relació a Hugo Pratt, Prado va recordar que el desconeixement del còmic als seus inicis el va portar a atrevir-se a qüestionar l’autor italià: “Jo deia que era molt dolent, que no sabia dibuixar.”

Ha tingut diverses propostes per portar l’obra al cinema, una de les quals va ser la de la productora Miramax, que volia que la dirigís Guillermo del Toro. El mateix director de cinema va trucar a Prado i li va dir que no la faria perquè “hi hauria de posar algun monstre”. Prado ho va celebrar.

Tot i la seva poca tendència a crear un personatge fix i a les segones parts, el proper projecte és l’edició d’una segona part de Presas fáciles, de gènere policíac. La singularitat de la segona part és que es publicarà en una edició integral juntament amb la primera part, que originalment era en blanc i negre i que ara tindrà color digital. El tema: pornografia infantil.