L’hipopòtam transparent farcit de papallones

Entre tants equilibris polítics, i amb el rerefons del masclisme que ha envoltat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, sovint la figura de l’escriptor queda desdibuixada rere els papers múltiples que fa Òmnium en la societat catalana. Per molts motius, però sobretot pel literari, l’adjudicació a Josep Piera (1947) del 55è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ens omple de joia als que l’hem conegut i li hem donat suport al llarg de tants anys d’obra. Quan li tocarà a Biel Mesquida?

No podem parlar d’un únic Josep Piera, sinó que l’hauríem d’encaixar com un dels màxims representants de la poesia dels anys setanta, i un dels narradors amb més matisos de la literatura en català de la segona meitat del segle XX i del segle XXI. Piera ens ha fet passejar, mirar, degustar i emocionar-nos des dels paisatges canviants de Nàpols i Marràqueix, però també veure des de la finestra de la seva casa de la Drova la figura imponent del Cingle Verd, prosa en primera persona, literatura del jo o com li vulguin dir. Literatura de primera escrita per un home modern, malalt des de fa anys, però que manté una activitat i un entusiasme que ningú ho diria. Piera és un campió, una persona que et fa partícip de la seva trajectòria, que m’ha acompanyat al llarg dels anys i amb qui començo la majoria dels recitals que faig per a nens i adults. El lèmur del titellaire o l’hipopòtam transparent farcit de papallones són algunes de les imatges que un dels seus poemes de joventut desprèn i ens contagia. Després de la lectura no tornarem a ser iguals. Fràgil i fort, imaginatiu i poderós, Piera ha estat una figura decisiva també en altres àmbits, editorial i polític, sempre al costat dels més necessitats. Òmnium s’engrandeix incorporant a la seva nòmina d’autors aquest home que va entrar a la nostra literatura per no deixar-nos indiferents. Hauria de ser la gran notícia del dia: Piera, finalment, reconegut!