ART
El Museu de Valls s’amplia i estrena col·lecció permanent
Valls, àngel de la guarda de grans artistes
El museu de la capital de l’Alt Camp reivindica les figures que la ciutat ha aportat a la cultura nacional i internacional
L’exposició viatja de la pintura gòtica de Jaume Huguet a la música d’avantguarda de Robert Gerhard
Quan el compositor Robert Gerhard (1896-1970), aclamat arreu, va ser entrevistat per un mitjà francès, va ser taxatiu: “Em sento cent per cent català en els dominis sentimentals i espirituals.” Fill de pare suís i mare alsaciana, Gerhard havia nascut a Valls, una localitat que des dels remots temps medievals ha estat planter de grans figures de la cultura tant nacional com, en el cas d’aquest músic de modernitat visionària que va morir a l’exili anglès, internacional. Una nòmina d’artistes brillants que reivindica el museu de la capital de l’Alt Camp en la col·lecció permanent d’estrena, fruit d’una profunda renovació i ampliació de la seva seu, la Casa de Cultura.
De Jaume Huguet a Robert Gerhard. L’aportació de Valls al món de l’art resol una anomalia d’aquest històric museu: la manca d’un espai fix per exhibir els seus rics fons. El trasllat de la biblioteca comarcal a un altre edifici, el 2014, va alliberar els metres quadrats necessaris per forjar aquest ambiciós projecte, integrat per 120 peces de catorze creadors de disciplines diverses i alimentat de les recerques i les exposicions temporals dels darrers trenta anys. La primera va estar dedicada precisament a l’artista que obre el recorregut de l’ara proposta estable, Jaume Huguet, el pintor català més important de la segona meitat del segle XV. “El 1993 es van complir els 500 anys de la seva mort i, amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) llavors tancat, el Museu de Valls va organitzar l’exposició commemorativa, l’única que es va fer, i va posar al dia el seu estudi després de dècades de silenci”, remarca el director de l’equipament, Jordi París.
Orfe de pares des dels nou anys, Huguet es va criar amb el seu oncle Pere, que era pintor i el va iniciar al seu taller. Però no va tardar a volar lluny i, un cop establert a Barcelona, va monopolitzar la producció de retaules gòtics de tot Catalunya. El MNAC és el principal custodi de la seva obra desmantellada de les esglésies. En un gest sense gaire precedents, el museu de capçalera de l’art català ha despenjat una peça majúscula de les seves parets per deixar-la temporalment a Valls: l’escena del Sant Sopar del retaule de Sant Agustí, un dels més icònics del llegat huguetià.
Amb l’art del primer vallenc universal s’inicia la visita per un túnel de cinc segles de temps. La següent parada obligatòria és al barroc. “El XVIII és un segle de bonança econòmica en aquestes terres i a Valls hi haurà un nucli creatiu molt potent d’artistes, constructors d’esglésies i organistes”, explica París. Dins d’aquesta escena sobresortirà la nissaga Bonifàs, cinc escultors de quatre generacions que el museu ha tingut una cura especial per tenir ben representats, de nou gràcies a valuosos préstecs pactats amb altres institucions. Per exemple, del Museu d’Història de Barcelona ha sortit el cap de Santa Eulàlia que havia coronat el monument més antic de la capital del país, a la plaça del Pedró. Destrossat durant la Guerra Civil espanyola, uns veïns van rescatar l’efígie de la copatrona, que havia esculpit Lluís Bonifaci, el besavi de la família. D’origen occità, de Tolosa, va emigrar primer a Barcelona i el 1693 es va traslladar a Valls. El volum d’encàrrecs de la zona farà decidir el seu fill Lluís Bonifaci Sastre a establir-hi definitivament el taller.
“Els Bonifàs són un cas singular perquè fan carrera aquí, no a Barcelona”, precisa París. El net del fundador de la dinastia, Baltasar, morirà molt jove, però els seus dos fills, Lluís i Francesc Bonifàs (que ja no es fan dir Bonifaci) Massó, seran dos dels escultors més reconeguts del barroc, sol·licitats a per tot el camp de Tarragona i les terres de Lleida, però també més enllà: per a la catedral de Girona, Lluís va concebre la llitera de la Mare de Déu d’Agost. L’aval de la seva virtuositat el van obtenir de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, la màxima autoritat artística de l’època. El Museu de Valls exhibeix per primer cop les dues obres, una de cada germà, amb les quals van ser acceptats com a acadèmics. Són, és clar, propietat d’aquesta institució madrilenya. El viatge de tornada al lloc on van ser creades fa més de 250 anys és si més no emocionant.
També el Museu Diocesà de Tarragona s’ha avingut a cedir alguns objectes remarcables del seu patrimoni, com ara les peces del desmuntat retaule de Sant Oleguer de la catedral de Tarragona, aquest de Francesc Bonifàs. De les col·leccions pròpies del Museu de Valls, llueix l’oratori particular –aquest fet pel seu germà Lluís– dels Baldrich, una família de comerciants d’aiguardents amb un vincle amb els orígens de l’equipament artístic: la seva residència, coneguda com el Castell, va ser la primera seu del museu quan va obrir al públic el 1954.
“Valls havia lluitat des de principi de segle per tenir el seu museu”, recorda París. Una de les aventures fallides, dels anys vint, duia el disseny a la manera de templet de l’arquitecte Cèsar Martinell, un altre il·lustre vallenc que òbviament reparteix joc en l’exposició. I per partida triple. Com a autor de les catedrals del vi, a cavall del modernisme i del noucentisme. Com a donant d’obres personals i alienes que col·leccionà (sent els Bonifàs la seva debilitat: en preservà un conjunt escultòric procedent de la Prioral de Reus). I com a gran, i pioner, estudiós del barroc català. El seu arxiu de fotografies de l’estat de la qüestió d’aquest llegat abans de les ferotges destruccions del 1936 és un testimoni únic.
A mitjan segle XIX, naixerà una nova generació d’artistes que tornarà a excel·lir; si més no, viuran de la seva feina de l’art. Però ara sí que ja a fora, a Barcelona, perquè l’antic esplendor de Valls ha entrat en decadència. Amb tot, “van i tornen: sempre hi mantindran el lligam.” El pas del temps ha anat esborronant el record dels pintors Bonaventura Casas i Francesc Guasch Homs i de l’escultor Anselm Nogués, i una mica menys el de Francesc Galofre Oller, el més significatiu de tots. Galofre Oller, que compartí taller amb Santiago Rusiñol, fou el protagonista d’un gran esdeveniment a la Barcelona del tombant de segle. El 1892 va exposar a la Sala Parés la monumental Boria avall (de tres per cinc metres), una pintura històrica d’un càstig de flagel·lació pública a un condemnat, uns assots en ple carrer que eren habituals a la vella Barcelona fins que van ser abolits els anys trenta del segle XIX. Les cròniques de la premsa recolliren que més de 60.000 persones van visitar el quadre del vallenc en només quinze dies, fent llargues cues al carrer Petritxol. “A Madrid li volgueren comprar, però ell no va voler. També va arribar a viatjar als Estats Units. Finalment, als anys setanta el va adquirir Caixa de Tarragona, que la va donar al museu.”
L’última fornada de creadors que reivindica la mostra tingué un geni extraordinari. París l’anomena “la generació prodigiosa”. Són Cèsar Martinell, representat amb fotografies i aquarel·les dels seus cellers; el pintor, joier i orfebre Jaume Mercader, de qui Valls conserva més obra que cap altra museu; i els dos personatges que clouen el recorregut: el fotògraf Pere Català i Pic, amb la seva cèlebre imatge Aixafem el feixisme; i Robert Gerhard, que sonoritza l’exposició amb el ballet que composà el 1934, Ariel, amb textos de Josep Vicenç Foix i escenografia de Joan Miró. L’obra va estrenar-se per primer cop en la seva versió original per a ballet tot just el 2011, en el marc de les festes Decennals de Valls.
El museu de la capital de l’Alt Camp és de titularitat municipal però l’edifici de la Casa de Cultura pertany a la Generalitat, que li cobra un lloguer. Les obres de millora de les instal·lacions han tingut un cost de 538.000 euros finançats pel Departament de Cultura i l’Ajuntament. I encara tindran més fases. La nova exposició permanent tampoc no s’eternitzarà: d’aquí a quatre o cinc anys es renovarà. “El museu té uns fons de 5.000 peces que ens permeten construir altres relats d’interès general. El punt fort de les nostres col·leccions és que no són locals. En pintura catalana de finals del XIX i el XX som una referència”, rebla París.
Jaume Huguet juga a casa amb una obra magna
Aquest esplèndid Sant Sopar prové del retaule que el 1463 la confraria dels Blanquers va encarregar a Jaume Huguet per a l’altar major de l’església de Sant Agustí Vell de Barcelona. Del moble, un dels més imponents del gòtic català, es conserven set escenes més repartides entre el MNAC (sis) i el Museu Marès (una).
Pere Català i Pic, el fotògraf que va aixafar el feixisme (amb una espardenya)
El cartell republicà més emblemàtic de la Guerra Civil va ser concebut el 1936 per Pere Català i Pic: Aixafem el feixisme, que mostra el peu d’una persona calçada amb espardenya que acaba d’esclafar una creu gamada. Català i Pic va ser pare de dos altres eminents professionals de la imatge, Francesc Català-Roca i Pere Català i Roca. El Museu de Valls allotja actualment l’exposició d’aquesta tríada de fotògrafs que es va veure l’any passat el Museu d’Història de Catalunya.
El disseny del medalló de la Generalitat
El joier Jaume Mercader va dissenyar en temps de Macià el medalló dels presidents de la Generalitat, inspirat en l’escut del monestir de Poblet. Companys se’l va endur a l’exili i Tarradellas el va recuperar quan es va instaurar la democràcia.
Galofre Oller: èxit i polèmica
El quadre Bòria avall, de Francesc Galofre Oller, va ser molt popular a la Barcelona de finals del XIX. I també discutit: els modernistes el van qualificar d’antic.