Escenes d’una família burgesa

Quan l’enginyer de forests Xavier de Ferrer i de Lloret (la Bisbal d’Empordà, 1853-1909) va rebre el 1891 l’encàrrec de redactar l’avantprojecte per fixar i repoblar les dunes del golf de Roses, feia segles que els desguassos del Fluvià i el Ter provocaven remolins de sorra que els corrents marins i la tramuntana escopien de nou terra endins i generaven monticles mòbils que engolien camps de cultiu, camins i recs. En alguns trams, s’hi havien arribat a formar arenes movedisses que feia poc, segons deien les cròniques d’aquell temps, s’havien empassat un cavall i el seu genet. El jaciment d’Empúries, que encara ningú no s’havia proposat excavar, era un immens sorral, enterrat com estava sota les dunes i exposat a la rapinya dels col·leccionistes furtius. El projecte de Xavier de Ferrer, que ell mateix va dirigir, es va començar a executar el 1896, i va permetre controlar, servint-se de càlculs precisos sobre el moviment sorrenc, l’estudi de la vegetació que hi prosperava i la creació de contradunes que actuessin de barreres naturals, una autèntica plaga que amenaçava de ruïna la regió de l’Escala i el Montgrí. Avui, la bellesa i la conservació d’aquest paratge no s’entendrien sense la intervenció d’aquest enginyer amb arrels a la Bisbal d’Empordà i Besalú que va documentar els treballs de fixació dunar en una memòria que es considera encara avui exemplar i que anava il·lustrada amb un corpus d’imatges fenomenal per l’època.

La qualitat d’aquelles fotografies era fruit de la gran passió de Xavier de Ferrer per l’aleshores novíssim giny de la càmera obscura, que el portaria a documentar tenaçment no només els seus treballs professionals, sinó també la vida quotidiana de la seva família en el tombant del segle XIX al XX. Aquest fons extraordinari, format per 237 imatges, principalment plaques estereoscòpiques datades entre 1858 i 1930, va ingressar fa tres anys al Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de Girona (SGDAP), a través de la donació de Marisa Molinas de Ferrer, catedràtica de biologia cel·lular a la Universitat de Girona, i des del febrer passat està digitalitzat i obert a la consulta en línia ( www.girona.cat/sgdap/fitxes_fons/familia_ferrer.php ). En concret, són 143 negatius de vidre i 94 positius, la majoria datats els primers quinze anys del segle XX, que permeten endinsar-se en el món domèstic d’una família benestant i culta, en les activitats del pare com a enginyer forestal, en el temps de l’estiueig a Torre Valentina o Llafranc i en el paisatge de les excursions que emprenien des de les finques que posseïen a la Garrotxa i l’Empordà.

Algunes són imatges sorprenents, com dues plaques que documenten la immersió d’un bus equipat amb un aparatós escafandre a la platja de Sant Martí d’Empúries cap a 1900, supervisada per dos pescadors des de dalt de la barca, en què conflueixen costumisme i ciència-ficció. D’altres són hipnòtiques, com la mirada esplendorosa d’un jove frare franciscà, amic de la família, durant una excursió a la serra de Queralt el 1906, o d’una inquietant artificiositat, com el retrat de 1890 de tres dels fills al voltant d’un cavallet de cartró, gairebé més inflat de vida que aquestes criatures que posen encarcarades, obedients i una mica temoroses d’haver estat induïdes, com deia Walter Benjamin, “no a viure fora de l’instant, sinó a dins”.

L’afició de Xavier de Ferrer a la fotografia, que transmetria als descendents que van donar continuïtat a la col·lecció, devia acabar sent acceptada com una incomoditat simpàtica. De fet, assajava amb la família efectes de contrallum, jocs visuals amb el reflex dels miralls del saló i composicions d’una estudiada naturalitat sobre la intimitat de la llar. Algunes de les fotografies més interessants del fons pertanyen a aquesta sèrie performativa en què la dona i els fills, i a vegades també les minyones i els masovers, col·laboren en la representació de la pau domèstica en uns interiors més aviat sumptuosos, sobrecarregats de cortinatges, papers pintats, mobles de fustes nobles i llums titil·lants. Sovint hi apareixen llegint, brodant o tocant el piano (Xavier de Ferrer era fill del notable compositor Melcior de Ferrer i Manresa), en una exhibició d’aquella calma instruïda de la burgesia del dinou, però també a l’hora dels àpats, comprimits teatralment al voltant de l’estreta taula del menjador. Hi abunden les fotografies de paisatges i monuments obtingudes en les excursions de la família a Montserrat, als castells de Peralada i Vulpellac, a Albí, a la serra de Queralt o a la font de Ginebre de Sant Ferriol, a Besalú, d’on provenia la branca de la dona de Ferrer, i de diverses obres que va dirigir a la capçalera del Llobregat i a Lleida, on va estar destinat en diverses ocasions (així com també a Tarragona i, en un període més breu, a València) com a responsable del Districte Forestal del Baix Ebre i de la Confederació Hidrogràfica i Forestal al Berguedà. Algunes d’aquestes sortides van donar lloc a curiosos retrats de grup, amb tota la colla fent equilibris per travessar una riera saltant de pedra en pedra amb la incòmoda indumentària vuitcentista, però en d’altres desprenen una modernitat entendridora, com en les insòlites imatges de criatures jugant a les platges encara verges de Llafranc o Torre Valentina, a Calonge, emmarcades pel serrell del para-sol. És notori també el contrast entre la representació del món femení i el masculí, notablement en dos retrats de grup: el de les filles just abans d’entrar al noviciat a Castres, de negre rigorós per la mort del pare i una expressió de gravetat i gairebé de comiat al rostre, i el d’una colla d’amics que immortalitzen en un terrat la camaraderia desimbolta, acomodada i fins i tot una mica arrogant de qui sap que té el món a la seva disposició.

Però les que avui impacten més, dins aquest repertori que ajuda a fixar un món desaparegut, són les fotografies d’una Empúries encara per descobrir, un erm batut pel vent on els amuntegaments de sorra rivalitzaven en solitud amb les ruïnes de l’antiga ciutat grecoromana. Quan va planificar la fixació del terreny, Xavier de Ferrer va tenir molt present que aquí estava treballant damunt un jaciment històric que calia preservar i estudiar i, enfront de la pràctica habitual de l’espoli, va reunir una important col·lecció de peces arqueològiques, entre elles una estatueta de terra cuita que representa una Cora o el sarcòfag de marbre blanc anomenat “de les quatre estacions”, que va dipositar íntegra a la Junta de Museus de Barcelona. Algunes d’aquestes troballes apareixen entre les plaques del fons familiar, com també les fotografies de la platja de Sant Martí d’Empúries anterior a l’eufòria olímpica.

El SGDAP de Girona custodia fins a 75 fons personals i professionals més, que van des dels de Carles Rahola, Miquel de Palol, Laureà Dalmau, Josep Tharrats, Joaquim Pla o Rafael Masó, fins als d’Antoni Varés, Carmel Rosa i Antònia Adroher, Emili Blanch, Enric Mirambell, Joan Subias, Joaquim Nadal o Paco Torres Monsó. Tots són de consulta pública, gràcies a la generositat dels titulars o els seus descendents i al respecte que han professat per la preservació de la memòria.