Hi ha partit a la lliga de musicals

Quan Messi va marxar del Barça, semblava que es tornava a una època sense lligues ni Champions, a uns anys de supercopes i derbis que justificaven tot un any. Ara que Dagoll Dagom està anunciant el seu darrer espectacle de creació, és lògic preocupar-se per si el musical comercial en català té futur les properes temporades. El talent de L’alegria que passa demostra que hi ha partit. L’adaptació de la peça breu de Rusiñol ha fet un gir per empoderar les dones a l’escena amb un triumvirat inesperat: Àngels Gonyalons posa els galons i el domini de les pauses; Mariona Castillo representa el personatge de l’estrella, al límit de perdre la veu i l’aura al seu escenari ambulant, i Júlia Genís és la noia que es desperta i que es reivindica. Eloi Gómez (una mena d’àngel que vola per sobre de la colònia) i Pau Oliver (en el paper del fill dominat per les maquinacions del pare) són uns esplèndids companys.

L’alegria que passa confronta el món efímer de l’artista amb el del conformisme dels habitants de la ciutat gris, una mena de colònia tèxtil (La Puntual de Complements) que regeix amb impunitat un alcalde que se sent l’amo de tot i que subjuga fins i tot el seu propi fill. Dagoll Dagom fusiona en aquest quadre els intèrprets que toquen instruments en directe i es transformen en obrers de la fàbrica i també en artistes bohemis, sovint, pagats de si mateixos (i amb tanta o més gana que els que treballen dins la nau, mecànicament). Aquesta presència contínua dels actors fa que la peça sigui coral amb instants per al ball i l’acrobàcia i una coreografia inacabable que ho arrossega tot (com al Maremar del 2018). L’escenari és net i fuig de dispositius espectaculars; la llum insinua més racons dels que es preveien en aquest camp de futbol sala. Dagoll Dagom s’acomiadarà amb el seu gran èxit Mar i cel la temporada vinent, quan farà 50 anys de trajectòria. El Departament de Cultura preveu 900.000 euros per donar musculatura al sector (de manera similar al que es vol fer amb l’audiovisual). Si Focus segueix apostant per produccions catalanes com Golfus de Roma; si es dona empenta a companyies joves com La Barni Teatre (La filla del mar) o Egos Teatre (Baby boom o amb perles com L’esquella de la Torratxa i La casa sota la sorra) i amb celebrades incursions com Els Amics de les Arts (Pares normals), hi haurà oportunitat perquè el català no perdi passada en el mercat de musicals comercials. El talent hi és, l’oportunitat també. Només falta que s’acoblin bé i que rebin l’impuls del públic. Hi ha lliga, encara que l’hagin de competir en el camp humil de la colònia tèxtil d’en Rusiñol: que el derrotisme s’enfonsi amb la prosa; que la poesia confiï en el demà.