El còmic fa teatre

El còmic i el cinema tenen una complicitat que es fonamenta en els seus orígens. Tots dos àmbits tenen en comú una mateixa data de naixement, a finals del segle XIX, i tots dos tenen un mateix origen popular: la historieta servia d’aprenentatge de l’anglès als emigrants que arribaven el Estats Units i el cinema era un espectacle de fira. També van buscar el seu llenguatge personal intercanviant-se les experimentacions de cadascuna de les disciplines: angles de càmera, picats, contrapicats i mirada subjectiva. El cinema i el còmic van anar traient-se de sobre el que havia estat la seva principal referència formal: el teatre. La mirada de les imatges de la vinyeta i el cel·luloide era frontal. I els seus espectadors i lectors ocupaven una mena de platea que només tenia una única visió d’allò que passava a cada obra. Això va canviar en pocs anys i es va crear un distanciament ben gran. Sobretot pel que fa al còmic i al teatre. Si bé el cinema va trobar en el teatre font d’inspiració, la historieta va quedar relegada en relació amb el teatre com un mitjà allunyat del nivell intel·lectual i creatiu de les arts dramàtiques. Gairebé donant-se l’esquena.

No obstant això, de connexions, n’hi han hagut. A casa nostra vam veure Snoopy, el musical,que donava so i volum a les vinyetes de Charles Schulz. I Dagoll Dagom, que va inspirar-se en les vinyetes de l’autor francès Lauzier per al seu espectacle Glups!! Fins i tot un autor de còmic tan singular com Calpurnio va trobar una rèplica a l’escenari amb un espectacle que combinava diferents tècniques. Però la norma és el distanciament entre teatre i còmic. Una distància que sembla ara reduir-se una mica amb dues novetats de novel·la gràfica: Una gossa en un descampat (Pagès editors) i Què (Editorial Finestres).

Una gossa en un descampat és una novel·la gràfica de la dramaturga Clàudia Cedó (Tortosa, 1983), que ha fet el guió basant-se en una peça teatral que va estrenar a la Sala Beckett, dirigida per Sergi Belbel. Els dibuixos són de Nono Moreno (Uviéu, 1981).

En la seva realització original en forma d’obra de teatre, Clàudia Cedó va escriure la peça com una mena de teràpia que neutralitzés o, si més no, alleugerís el dolor de la mort perinatal d’un fill que es trobava en avançat estat de gestació. L’adaptació al còmic segueix fidelment les pautes de la dramatúrgia amb les lògiques aportacions del llenguatge del còmic. Moreno utilitza dos tipus de bitó: el vermell i el verd. Les imatges en vermell fan referència a la part més onírica o de reflexió i el verd expressa la realitat més directa.

Per la seva banda, l’obra Què,de Max (Barcelona, 1956), guanyadora del premi Finestres de Còmic 2022, gràcies al qual s’ha pogut realitzar aquesta novel·la gràfica, representa la línia experimental que l’autor manté de fa anys i que paradoxalment recupera un component molt arcaic dins el còmic: la mirada frontal. L’autor ho denomina “teatre gràfic”. Segons Max: “Els personatges van entrant a les vinyetes com si fossin un escenari teatral.”

El personatge central és un individu que en un moment de la seva vida decideix deixar la seva activitat habitual i fer un viatge per trobar-se a ell mateix. L’acompanya la seva consciència, que pren forma de personatge de guinyol. El seu objectiu mític és arribar a la ciutat turca de Trapisonda. La tria verídica d’aquest nom i la seva defensa amb un maó són unes picades d’ull de l’autor al món de la historieta. Els referents teatrals són molts a l’obra: ensopega amb tres dones que evoquen les bruixes de Macbeth i amb un cavall que vol ser autor teatral, escena en què Max aprofita per fer una reflexions sobre el món teatral. També es troba amb una noia i amb un vell que resumeix el periple del protagonista tot fent movimenta de saltimbanqui. Finalment arribarà a Trapisonda, representada per escenaris operística, on troba resposta al seu destí. Per entrar-hi haurà d’encertar un enigma.