La il·lusió d’una terra promesa

Luís Buñuel va dir-ne Los olvidados, títol d’un film inoblidable que va rodar a Mèxic l’any 1950: els oblidats continuen existint arreu. Nens, adolescents, nois sense res que, amb família o sense, sobreviuen a les ciutats com poden: de furts, que fan com si juguessin, o del que els donen; de manera que confien en el descuit o bé la solidaritat dels altres. La directora colombiana Laura Mora els ha anomenat Los reyes del mundo. Una trista ironia. Tanmateix, malvivint a Medellín, els protagonistes de la pel·lícula (interpretats per nois amb una situació de precarietat semblant a la dels personatges: Rá, Culebro, Sere, Winny i Nano) tenen la il·lusió d’arribar a una terra on suposen que podran viure com a reis. Això perquè un d’ells, Rá, ha heretat d’una àvia un dels terrenys que, expropiats per la guerrilla colombiana, van ser retornat pel govern després que les FARC abandonessin la lluita armada. I és així que, marxant de la caòtica Medellín, aquests “oblidats del món” emprenen un viatge cap a una “terra promesa”.

A través d’aquest viatge, Laura Mora (que, a més de codirigir la sèrie Escobar, el patrón del Mal, va realitzar abans una primera pel·lícula, Matar a Jesús, inspirada pel fet que el seu pare, un professor de ciències polítiques, va ser assassinat, possiblement per paramilitars sense que, tanmateix, mai s’hagi resolt el cas) fa que l’experiència dels personatges de Los reyes del mundo ressoni en la de tantes persones que segueixen desplaçant-se a la recerca d’un lloc millor per viure. D’aquí, Los reyes del mundo, que va guanyar la Petxina d’Or a la millor pel·lícula al darrer festival de Sant Sebastià, conté el desig de ser una faula universal. També és una faula en el sentit que fa present els efectes perseverants de la violència en un país tan marcat pel narcotràfic com pel llarg enfrontament entre l’exèrcit (reforçat per paramilitars) i la guerrilla de les FARC.

En tot cas, el viatge d’aquests reis del món és ple de dificultats, començant pels problemes i les tensions que sorgeixen entre ells. També perquè encara que hi hagi qui els ajudi (de manera particular unes prostitutes que els acullen amb tendresa en una seqüència, tanmateix, amb un punt de sordidesa) en el seu periple, també hi ha qui els vol enredar i fotre. Tot i que Laura Mora es defineix com una apassionada del neorealisme italià, la pel·lícula va perdent el caràcter realista a partir que els nois se’n van de Medellín. En certa manera, s’acosta a l’anomenat realisme màgic i és així que es vol fer poètica, cosa que la situa en un terreny ambigu: no se sap fins a quin punt escapa de la recreació bruta en la misèria o si cau en un cert esteticisme. Tanmateix, tot i que decau la força narrativa amb una certa exhibició de potència visual, les imatges oníriques volen reflectir el fet que el cansament i les vicissituds del viatge provoca una alteració en la percepció de la realitat dels nois; però també que, mentre el fan, somien la terra promesa. Quan hi arriben, la realitat els clava una plantofada: els reis del món són uns altres i el seu poder i cobdícia són tan implacables que no deixen lloc per a l’esperança dels oblidats. Els desheretats de la terra hi estan condemnats.