Mirador
Terroríficament (des)encantats
‘Els encantats’, més enllà de polèmiques, atrapa pels silencis del pare i els fills que amaguen veritats
La bassa de bon rotllo de la creació escènica molt puntualment rep una entrada d’aigua inesperada i remou tot el fons. En plena sequera, el llac d’Aigüestortes ha patit un diluvi a can Twitter arran del cas d’Els encantats, de David Plana, i la seva estrena a la Sala Beckett, amb direcció de Lucía del Greco. Parlar-ne és tan imprescindible com donar el parer de l’obra (sigui com a text dramàtic, sigui com a posada en escena): com a la muntanya, sovint s’aprèn més en el camí que no pas fent el cim. (En això també podrien coincidir les alpinistes del Fitzroy) El text de Plana juga amb l’ambigüitat i amb l’humor i en la posada en escena de Del Greco segueix patinant l’humor (probablement, el d’un to més cínic) i s’aposta per una opció possible d’aquesta ambigüitat: reforça unes claus i la fa molt més suggeridora, tot i que, certament, generi un cert distanciament final entre la concepció del realisme (i pragmatisme del pare) i el deliri dels fills (obsessionats a recuperar una imatge i a atorgar una culpa al menysteniment patern). Plana ha estat molt respectuós amb l’opció estètica. Del Greco ha estat molt prudent en defensar el seu treball i no enfangar-se amb la polèmica. El que volia ser una bona idea d’encreuar generacions de dramatúrgies i direccions ha significat aquesta topada personal, però que pot ser saludable professionalment per al sector i per a cada un dels afectats.
Antecedents: dijous 9 de març, en la presentació del muntatge (premi Frederic Roda ex aequo amb La travessia de Josep Maria Miró, el 2015), David Plana llegeix la seva presentació a la premsa per poder mesurar bé cada paraula. Celebra la independència de Del Greco i admet que és un bon espectacle, però no sent que sigui el seu muntatge. El dia de l’estrena (amb més presència de dramaturgs de l’habitual, segons les cròniques), no surt a saludar. Jordi Galceran també va rebutjar la versió cinematogràfica del realitzador Marcelo Piñeyro (2005) d’El mètode Grönholm (fins a renunciar als drets d’autor, assegurava el dramaturg).
La conclusió d’Els encantats és que els ha faltat un diàleg obert i que hi ha primat la llibertat artística: el text es queda al paper i la posada en escena és de les direccions, en aquest segle XXI. És lògic que els dramaturgs apel·lin a la fidelitat del seu text, perquè, molts cops, serà l’única vegada que la veuran representada. Plana, per exemple, no estrenava des del 2016 (El bon pare) i autodirigint-se. També és cert que, fins ara, les decisions de direcció distanciant-se del text eren menys qüestionades perquè la trajectòria de direcció era més llarga que la del dramaturg (com és el cas de La pell en flames, de Guillem Clua, dirigida per Carme Portaceli). Diu Plana que una obra deixa de ser seva quan escriu el punt final, però li agrada reconèixer-s’hi quan la veu a escena. A vegades, actituds inesperades dels fills són reveladores. En el conflicte hi ha una raó generacional, que caldria normalitzar.
Lucía del Greco no enganya. Nominada recentment als Premis de la Crítica per l’adaptació d’El desig del cor, de Caryl Churchill, en les categories espectacle de petit format, artista revelació i Novaveu, rescata de l’original de Plana la foscor tel·lúrica. D’un possible amor d’estiu es trasllada a una enigmàtica dona d’aigua, aquelles que podien viure amb els pagesos de les contrades i proporcionar-los benestar però que, si ells confessaven que la muller era una dona d’aigua, desapareixien i tot passava a ser mala fortuna. Jana podria ser, en bona part, aquesta dona d’aigua amb la fatalitat que amb qui connecta en rep una maledicció. Segueixen encantats per la seva aura, però, alhora, se sabran desproveïts de la calma anímica.
Aquesta mirada, amb la complicitat d’un espai escènic conceptual preciós i d’unes ombres i una reverberació del so puntual, donen aquest aire de conte de por d’un fet, aparentment trivial. El treball dels actors, entre cínics (el pare) i delirants (els fills), fan que Els encantats, més enllà de les polèmiques, atrapi amb molts silencis dels personatges que amaguen veritats.
