Llibres
Una visió de la fragilitat de les cases de pagès catalanes
Patrimoni en recessió
Marta Lloret ha publicat ‘La caçadora de masies. Les cases de pagès, el llegat del nostre país’ en què “presenta” quinze mostres
Els títols dedicats a aquesta mena de catalogacions no són nous, a casa nostra
Els drames rurals no són un gènere nou, en català. S’han conreat a través d’autors clàssics com ara Víctor Català (Caterina Albert), en narrativa, i Àngel Guimerà, en teatre, amb obres com Terra baixa. Víctor Català fins i tot té un recull de narracions titulat Drames rurals i fa 115 anys que va publicar Solitud, però el tema és vigent i els canvis que hi ha hagut a la pagesia són de bon analitzar.
Sense el terme drama obligatòriament afegit, hi ha títols recents com ara el d’Anna Ballbona, No soc aquí, premi Anagrama, diversos de l’autor del Pallars Pep Coll, La drecera, de Miquel Martín i, aquest sí que amb la flaire d’un drama clàssic rural, Terres mortes, de Núria Bendicho.
Però no parlarem de novel·les dramàtiques ambientades en un medi rural, sinó del drama d’una bona part de la vida rural, posant el punt de mira, el termòmetre, en l’estat de les cases de pagès, de les moltes masies del territori que s’estan deixant perdre.
Marta Lloret Blackburn (la Garriga, 1982), coneguda a les xarxes socials com La Caçadora de Masies, fa anys que volta el nostre país cercant masies emblemàtiques, parlant amb els masovers i propietaris, retratant-les, catalogant-les i, sobretot, reivindicant el seu llegat i la seva importància.
Ara ha publicat a Columna La caçadora de masies. Les cases de pagès, el llegat del nostre país, en què ha fet una tria de quinze masies i les presenta i descriu. Les cases són: cal Nes (Baix Llobregat), cal Rabella (Alt Penedès), can Montcau (Vallès Oriental), can Nualart (Vallès Oriental), can Pasqual (Anoia), can Rajol (Vallès Oriental), cal Viladés (Bages), el Colomer (Osona), la Masó (Alt Camp), la Rovira (Segarra), la Sala de Sant Llogari (Moianès), la Saleta (Berguedà), masada de Joanet de Pepet (Montsià), mas Brigel (Gironès) i mas Caritat (la Garrotxa). Lloret, en cap cas facilitat la situació exacta per preservar la intimitat dels que hi viuen. Ja se sap que sovint, sense malícia o sense ser-ne conscients, es poden generar unes molestes processons de tafaners de diumenge. Un punt més a favor de l’autora.
Cada casa de pagès té una història carregada de vida i emotivitat, en alguns casos, i de dramatisme i perspectives de futur incertes en altres –massa– casos. En aquest llibre ha volgut aportar el context històric i personal que hi ha darrere de les quinze cases escollides. A Lloret li han semblat històries mereixedores de ser explicades com a casos paradigmàtics que reflecteixen molt bé quina és la situació actual de les masies catalanes. “No pretén ser un manual ni una obra d’història de les masies, sinó una reflexió humil sobre el llegat que hi ha entre els seus murs de pedra, d’on venen, on es troben i com afronten el futur”, explica l’autora.
Abans d’acabar la carrera d’humanitats, Marta Lloret va conèixer un dels grans amors de la seva vida, la masia catalana, a través d’una primera feina amb la Fundació Mas i Terra. Des de llavors, amb un màster en gestió del patrimoni cultural pel mig, treballa en la documentació de patrimoni cultural a l’empresa d’arqueologia Antequem. Ja com a directora de la Fundació Mas i Terra, el darrer any ha compaginat aquesta feina amb el projecte Masiaire, en què busca masovers per a masies que estan deshabitades, amb la voluntat de recuperar-les i evitar-ne la desaparició. Va ser una de les autores del llibre Masies de Barcelona, que va tenir una exposició homònima al Palau Robert.
Molt conscient del valor del patrimoni rural del país i de l’abandonament progressiu que pateix, des del 2019 comparteix fotografies de les masies que documenta a les xarxes socials, sota el nom, com ja hem dit, de La Caçadora de Masies.
Sobre quin és el motiu que li ha despertat la passió per les masies, l’autora ho defineix així: “Són un testimoni físic del nostre passat, que ens explica d’on venim; és un patrimoni que ens ensenya com es vivia aquí des d’èpoques molt reculades, com es construïa i com se les empescaven per sobreviure. Explica també com està configurat el nostre entorn, ja que les cases de pagès han actuat sempre com a eix vertebrador del territori.”
No es limita a descobrir-les i inventariar-les arquitectònicament i històricament; sempre que pot, s’entrevista amb els masovers i propietaris o hi conversa. “A la meva feina les documento exhaustivament. A les xarxes només les documento fotogràficament per manca de temps i de recursos. En tots dos casos, però, el que sempre he valorat més són les explicacions que me’n fan els que hi viuen, perquè et fan dimensionar el que tens al davant. No les visito amb la finalitat de comptabilitzar-les i per tant no et sabria dir quantes n’he caçat, segurament en són milers.”
Entre aquests milers no sembla gens fàcil aplicar un criteri per reduir la xifra a només quinze. “El criteri ha estat sobretot que cadascuna de les cases tingués una història per explicar que fos paradigmàtica per mostrar la situació que viuen moltes. També s’ha tingut en compte que hi hagués una representació de la major part de comarques possible. S’ha de tenir en compte que he hagut de trobar masos que volguessin compartir amb mi i amb tothom el seu espai privat, i que hi ha zones on senzillament no n’he trobat”, detalla l’autora.
Lloret, es nota que està preocupada –i aconsegueix encomanar al lector mínimament sensible aquesta preocupació– per l’esdevenir de moltes masies. Per això ofereix una visió molt magra del futur i fa en bona part responsable l’administració, que ha sobrecarregat de pressió els actuals propietaris amb tota mena de normatives. Amb tot, apunta algunes sortides. “La solució implica facilitar aquesta forma de viure, ja no només pel que fa a la regulació de les intervencions sinó també a les activitats que s’hi fan. No pot ser que els permisos tardin com ho fan ni que les persones que les mantenen, especialment les que es dediquen al sector primari, tinguin tantes dificultats i traves. Alhora, és positiu que es vulgui garantir la preservació dels elements d’interès cultural, però en aquests casos hauria de ser l’administració qui ajudés a fer-ho, ja que sol fer augmentar el cost de la intervenció. Tal com està plantejat, tenir un edifici catalogat suposa un greuge, amb deures, però drets pràcticament inexistents.”
És un vol i dol, perquè l’ús rural –llaurar el camp, mantenir arbres fruiters i pasturar o cuidar en granges el bestiar– cada cop és menys rendible, però s’hi fan allotjaments de turisme rural o fins i tot hotels de luxe, que destrueixen la funció genuïna d’aquestes masies històriques. Marta Lloret fins i tot critica que sovint es tregui la capa de calç i pintura per deixar la pedra vista, que, segons els criteris estètics actuals, “fa més maco”. És complicat trobar un equilibri prou sòlid que ho mantingui tot en peu. “El problema és que qui fa les intervencions no sol conèixer ni la història, ni els valors de l’edificació, ni les tècniques constructives tradicionals. Ja no es tracta de ser purista, sinó que moltes vegades aquestes tècniques tenien una raó de ser, com és el cas del morter de calç per protegir la pedra, que actua com a aïllant tèrmic, evita que hi hagi salnitre, etcètera. Pel que fa a aquest ús rural, no es tracta només de tenir el camp llaurat i bestiar, sinó que es gestiona el bosc i tot l’entorn del mas, cosa que el turisme rural moltes vegades no preveu. L’equilibri no el trobarem mentre les masies del futur només siguin vistes com a possibles cases de cap de setmana o destinades a un ús estricament lúdic”, valora.
Aquesta mena de llibres solen ser un encàrrec editorial o bé una passió –com en el seu cas– que es trasllada al paper. Marta Lloret, però, és una dona actual i s’expressa per les xarxes socials. Té uns 80.000 seguidors, cosa que li va molt bé per fer visible un tema marginal com aquest. “És molt frustrant per tots els que estimem el patrimoni cultural veure la situació en què està el del nostre país. Tenir l’altaveu de les xarxes socials em fa sentir molt afortunada, ja no només des del terreny personal, sinó també per poder lluitar per fer arribar aquesta causa al més lluny possible”, conclou Lloret.