El turment d’un pedòfil

Des de Safari, que mostra els jocs cruels de cacera d’uns austríacs en un complex turístic africà, feia sis anys que Ulrich Seidl no dirigia cap pel·lícula amb què desplegar la seva mirada nihilista a través dels malestars generats per la suposada Europa del benestar. Un cinema que vol incomodar, exemplificat amb la trilogia Paradís, en què, tenint presents els títols respectius, no hi ha ni Amor, ni Fe, ni Esperança.

El cas és que Seidl ha tornat amb dues pel·lícules que, de fet, havien de ser-ne una de sola. D’aquí que Rimini i Sparta conformin un díptic amb dos germans austríacs amb un pare en un geriàtric que, en la demència senil, canta himnes nazis: una de les maneres amb què el cineasta fa memòria d’allò que el seu país ha seguit covant tot amagant-ho. La primera s’ocupa d’un cantant melòdic que, en la seva decadència, sobreviu actuant en hotels de Rimini (molt diferent a l’evocada o inventada per Fellini) i prostituint-se amb dones grans que formen part del seu públic de turistes alemanys i austríacs jubilats. La segona està protagonitzada pel germà del cantant, Erwan, que, després de trencar amb una dona havent mostrat el seu desinterès sexual per ella, se’n va a un poble de la Transilvània on crea una mena de comunitat amb nens a qui ensenya la pràctica del judo: un món viril regit per una disciplina espartana i un capteniment feixista.

El cas és que Erwan és un pedòfil turmentat. I que hi ha aspectes ambigus, si no perversos, a Sparta. Creant una certa empatia amb el pedòfil a través del seu turment, Seidl tendeix a culpabilitzar els pares romanesos de l’abandó dels seus fills: no hi ha una certa mirada racista en un film que potser vol parlar del feixisme i la xenofòbia arrelats i renovats? Representa l’abús de l’Europa rica vers la pobra? Resulta que pesen les acusacions que Seidl va usar nens per realitzar un film sobre un pedòfil sense que els pares tinguessin coneixement del tema. Mai no hi ha res net en el món de Seidl.