Sota les bombes

Quan els empresaris de la construcció del desarrollismo a Barcelona feien els fonaments dels edificis, no entenien per què havien d’abocar tant ciment. El subsòl de la ciutat els semblava un colador. I el cas és que ho era. Més de vint quilòmetres de túnels van tornar a portar al present la realitat de la Guerra Civil: l’horror de la Barcelona que gairebé diàriament patí bombardejos de l’aviació feixista i que, per protegir-se, construí més d’un miler d’amagatalls sota terra.

1.322 d’inventariats, la xifra que dona nom a l’exposició que s’inaugura avui a l’antiga presó Model (visitable fins al 31 de juliol), comissariada per Xavier Domènech i nodrida d’un material corprenedor: una col·lecció de fotografies de 40 d’aquests espais fetes per Ana Sánchez. Tal com han perviscut 85 anys després. Uns en perfecte estat, d’altres no tant o gota. Travessats d’arrels, colgats de sorra o inundats, cosa que complicà enormement la recerca de la fotògrafa (tot i que, diu, els reflexos de l’aigua també l’ajudaren a il·luminar aquells llocs de foscor absoluta). Buits i silenciosos però encara amb restes de les vides que allotjaren: soperes, llaunes, miralls. I alguns tapiats per aquelles llengües de ciment dels constructors del franquisme. “Es pot tocar el passat en aquests espais”, exclama Sánchez, que ha fet un treball documental vibrant amb uns preciosos clarobscurs.

“Barcelona va ser el primer laboratori dels bombardeigs contra la població civil, un camp de proves bèl·liques per a la Segona Guerra Mundial”, explica Domènech just quan s’acaba de complir l’aniversari de l’atac aeri més cruel, el del març del 1938. Moriren 875 persones (118 eren nens), una tercera part del total de víctimes que van provocar els 1.903 impactes de més d’un milió de quilos de bombes durant els gairebé dos anys d’ofensives permanents.

Però quantes se salvaren gràcies als refugis? Aquesta és la història de resistència que reivindica la instal·lació fotogràfica que es desplega a les cel·les de les galeries 3 i 4 de la Model. D’una resistència que es planificà col·lectivament. La gran majoria dels caus foren construïts per la societat civil autoorganitzada: més d’un 80%. El de la plaça de Tetuan tenia capacitat per a 2.500 persones. Al de Sant Adrià de Besòs, els veïns van homenatjar el gos, de nom Trotski, que els avisava quan detectava que s’aproximaven els avions. Van estampar la seva petjada en un mur. Encara hi és!

Els refugis comunitaris van ser batejats com el “model Barcelona” al Parlament britànic quan l’amenaça nazi era imminent. Però així i tot, els sectors conservadors imposaren l’aposta pel refugi privat, a les cases de cadascú. A Barcelona, d’aquests també n’hi hagué, molt més precaris que els col·lectius.

I incomparables en comoditats amb els dels treballadors de les fàbriques, la desapareguda Elizalde, la Damm o l’Escola dels Salesians de Sarrià, un dels centres d’armament més importants de la Generalitat republicana. Hi ha un altre bloc d’imatges dels forats que empararen les personalitats polítiques, Lluís Companys, sota el Palau de les Heures, o Juan Negrín, al jardí d’una finca del carrer Sor Eulàlia d’Anzizu. El del Palau de la Generalitat, sota la plaça, va ser descobert tot just el 2020.

Avui hi caminem impassibles per sobre. L’oferta per visitar-los in situ és reduïda per motius de seguretat. Actualment només hi ha tres refugis oberts al públic: el de la plaça del Diamant, l’anomenat 307 al carrer Nou de la Rambla i el de La Lira de Sant Andreu. Però aviat s’incorporaran al circuit el de la plaça de la Revolució i el de la Torre de la Sagrera.