El clon del panteó dels comtes d’Urgell

Els sepulcres dels comtes d’Urgell, obra mestra del gòtic català que posseeix el museu Metropolitan de Nova York, estan a punt de reaparèixer al seu lloc d’origen: el monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a Os de Balaguer. No pas, malauradament, els autèntics, però sí unes còpies tan fidedignes que no es podran distingir dels originals. El projecte s’està duent a terme amb la tecnologia més capdavantera i serà un gest de reparació del mal que va fer la cobdícia humana fa 117 anys, quan aquest imponent panteó dinàstic va ser venut i traslladat fora de Catalunya.

El retorn es farà en diferents fases, tomba a tomba. La primera reproducció s’instal·larà a l’església del cenobi de la Noguera a la tardor. És la que pertany a Àlvar, vescomte d’Àger, que va morir a Sicília el 1299 lluitant per la corona d’Aragó. El sepulcre d’aquest soldat és un dels tres (de fet quatre, perquè n’hi ha un de doble) que formen el conjunt funerari que va fer construir a principi del segle XIV Ermengol X (germà d’Àlvar) i que el 1906 va agafar el camí de l’exili per acabar lluint, a partir del 1948, al Metropolitan.

El pressupost dels clons dels sarcòfags expatriats puja a 100.000 euros, finançats per la Diputació de Lleida (23.000 per al del vescomte d’Àger, el més petit i senzill de reproduir). El Metropolitan ha autoritzat la realització de les còpies exactes, en dimensions i fins i tot en pes, que sorgiran d’unes imatges digitalitzades que, a petició dels responsables del monestir i de la Diputació, van fer el 2018 els tècnics del museu novaiorquès amb escàner 3D i fotogrametria.

Les traduccions físiques les està engendrant l’empresa 3dtecnics d’Olot, amb molta experiència en el món de les rèpliques escultòriques i en la fabricació d’obres monumentals d’artistes famosos com Jaume Plensa i Lorenzo Quinn. Aquest taller té la patent d’un sistema per crear grans escultures amb Macryl, un material sintètic que és “el més aproximat a la pedra natural”, explica el propietari de 3dtecnics Francesc Montero. I, a més, molt resistent. “No es veurà cap diferència amb els sepulcres autèntics.” Ni els especialistes? “Moltes vegades ni ells són capaços de distingir aquestes rèpliques dels originals”, assegura Montero, que cap a finals de maig ja preveu tenir molt avançada la tomba d’Àlvar.

“Mai renunciarem a recuperar els originals però, mentrestant, hem agafat una tercera via, la de la col·laboració amb el Metropolitan”, remarca Robert Porta, el director del monestir de les Avellanes. Un cenobi amagat enmig dels boscos del Montsec tractant de tu a tu una institució museística de prestigi internacional trenca els esquemes. Porta, el primer responsable laic d’aquest monument habitat actualment per deu monjos maristes amb gran sensibilitat patrimonial, és l’última baula de la llarga genealogia de persones obstinades a rehabilitar la dignitat del monestir, que va patir amb una crueltat extrema les destrosses de les guerres i la rematada definitiva, la llei de la desamortització dels béns eclesiàstics del 1835, que va desencadenar pèrdues artístiques sagnants.

El panteó de la casa comtal d’Urgell n’era la joia majúscula. Cobejat pels comerciants de l’art que a principi del segle XX van pentinar el Pirineu a la recerca dels capolavoros medievals catalans, el llavors propietari del monestir, el banquer lleidatà Agustí Santesmases, va tancar el tracte per 15.000 pessetes. La indignació va ser enorme quan es va fer pública la venda, vergonyosa però malgrat tot legal. Hi va haver intents per frenar la sortida fins al darrer moment, entre d’altres de Francesc Macià, en aquells moments diputat a les Corts espanyoles. No van servir de res: el conjunt funerari va passar a mans de l’antiquari basc Luis Ruiz i després va travessar l’Atlàntic. El va comprar la família Rockefeller, que en va fer donació al Metropolitan.

A The Cloisters, la secció d’art medieval del popularment conegut museu Met, l’art català té una alta consideració: allà hi són també la meitat del claustre de Sant Miquel de Cuixà i les pintures murals romàniques de l’absis de Santa Maria de Cap d’Aran. Els museus americans, amb mentalitat privada, no tenen prejudicis a l’hora de vendre’s obres dels seus fons, com per exemple va fer el Met mateix el 2007 amb un Sant Antoni Abad de l’escola de Lleida d’escultura del segle XIV que va adquirir el museu diocesà de la capital del Segrià. Però amb els sepulcres dels comtes urgellesos sempre ha estat inflexible, al·legant que és una peça imprescindible de les seves col·leccions. I aquesta va ser la resposta que va donar al Parlament català quan el 2010 va sondejar-lo amb una oferta.

És arran d’aquesta frustració que es va gestar la iniciativa de les recreacions. “L’entesa i el treball en xarxa ens beneficien a tots per fer recerca i difusió d’aquestes obres”, sosté el director del monestir, que el 2018 va convidar la conservadora del Met Lucretia Kargère a les jornades d’història que s’organitzen cada estiu. Porta té molt clar el sentit de l’operació: “Les tecnologies del segle XXI permeten revifar el passat. No tenim les peces originals, però tenim la història, i la nostra responsabilitat és divulgar-la.”

La voluntat política per tirar endavant el projecte hi és, per convicció i per necessitat: el despoblament de la Catalunya interior avança imparable. “Estem lluitant contra la desaparició del territori i l’aposta per recuperar el patrimoni que un dia fou nostre és un camí esperançador obert”, sosté la vicepresidenta segona de la Diputació de Lleida i alcaldessa d’Os de Balaguer, Estefania Rufach, que hi suma el nivell d’importància “de país” en la restitució dels sepulcres. No ens parlen d’una història local sinó de la història en majúscules i més gloriosa de Catalunya.

El monestir de les Avellanes rep cada any 35.000 visitants i és un motor poderós del sector turístic de la zona. De la irrupció dels mausoleus clònics, se n’espera un efecte dinamitzador similar al que ha tingut a la Vall de Boí el mapping de les pintures murals romàniques de Sant Climent de Taüll.

La història és la d’una dinastia, els Urgell, que en rang només va tenir per sobre els reis. I el monestir de les Avellanes va ser el seu centre religiós de referència. Fundat per Ermengol VII i la seva esposa Dolça de Foix el 1166, va ser la primera abadia a Catalunya de canonges premonstratesos que seguien la regla de sant Agustí. En temps d’Ermengol X es van afrontar unes ambicioses reformes arquitectòniques que van quedar inconcluses en morir, el 1314. La seva sensibilitat artística va transcendir gràcies al sumptuós panteó, fet a imatge del panteó reial de Santes Creus.

Dels personatges enterrats a cada tomba hi ha discrepàncies que venen de lluny i que encara s’arrosseguen, tot i que la hipòtesi que més preval actualment és la de la historiadora de l’art Francesca Espanyol. Segons les seves investigacions, el sepulcre principal correspon precisament al promotor del conjunt funerari, Ermengol X; el doble, als seus pares, Àlvar I i Cecília de Foix, i l’altre individual, al dit Àlvar. Aquest darrer, sense cap mena de dubte de ningú pertany al soldat mort en combat a Sicília, ja que al segle XVIII, quan es va obrir la tomba, s’hi va trobar a dins un pergamí (avui perdut) amb el seu nom.

El debat sobre les identificacions dels altres sepulcres donaria per a una pel·lícula plena de misteris. Un dels cadàvers examinats al segle XVIII va ser descrit amb una sageta de ferro que li travessava una vèrtebra, que és com les cròniques deien que Ermengol VII havia mort a Requena el 1184 per les ferides causades en una emboscada. A les cartel·les i al web del Metropolitan consta que el fundador del monestir és un dels personatges enterrats al panteó, però aquesta és una teoria que la gran majoria d’experts descarten. “Als responsables del museu se’ls ha dit que la informació que donen està equivocada, però inexplicablement no han rectificat”, explica l’historiador de l’art Alberto Velasco, gran coneixedor de la història del monestir i artífex incansable de la recuperació d’algunes de les seves obres deslocalitzades que han passat a integrar-se en el patrimoni públic català.

L’anàlisi de les despulles amb tècniques modernes probablement esvairia els dubtes. Les restes mortals es conserven en dues arquetes a la mateixa església del cenobi noguerenc. No van anar als Estats Units però tampoc van tenir la pau que els Urgell desitjaven per al seu repòs etern. Quan els sepulcres van ser desmuntats el 1906, els ossos foren llançats de mala manera. El majordom del convent els va rescatar i se’ls va endur al seu poble, Vilanova de la Sal, per protegir-los. I aquí es van estar fins que el 1967 es van reintegrar a Bellpuig de les Avellanes en una cerimònia d’immens ressò, això sí, monopolitzada pel règim franquista.

No és una pel·lícula, sinó la història de Catalunya, i encara té més capítols intrigants pendents de resoldre. El Metropolitan atresora la tapa d’una cinquena tomba de la nissaga dels Urgell, on es va enterrar l’infant Ermengol IX (oncle d’Ermengol X), i que va tenir un recorregut encara més fosc. Procedeix de l’església de Santa Maria de Castelló de Farfanya, un altre espai espiritual vinculat als comtes. Durant la Guerra Civil va ser traslladada a Lleida per salvaguardar-la de les ràtzies iconoclastes, però mai més va tornar al seu lloc originari. Es va quedar a la Seu Vella, i als anys seixanta va ser robada. Temps després el Met la va adquirir a un antiquari de París.

“Aquest jacent sí que es pot reclamar perquè va sortir del país il·legalment”, subratlla Velasco, que des de les xarxes socials ha instat recentment les administracions a entomar el polèmic cas, sobretot el Ministeri de Cultura, que en té les competències. El retorn suposaria, a més, la reconstrucció completa de la peça, ja que el Museu de la Noguera en preserva les altres parts que no van marxar: el vas sepulcral i el pinacle.