Patrimoni Unesco
La manera de fer pessebres olotina, clau en l’expedient que està tramitant el Ministeri de Cultura
El pessebrisme olotí té un reconeixement internacional i, de fet, és un dels elements rellevants de l’expedient amb què la direcció general de Belles Arts del Ministeri de Cultura està tramitant la declaració de l’art de realitzar pessebres com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Els documents de la fase d’informació pública inclouen aportacions de Josep Maria Garrut, del pare Basili de Rubí i dels olotins Josep Murlà i Miquel Serrat, l’actual president de l’Agrupació de Pessebristes.
La proposta parla d’Escola d’Olot per fer referència a la peculiaritat amb què es du a terme aquesta activitat artística i popular a la ciutat. Fa molt d’èmfasi en els pessebres monumentals i, per tant, en les figures de mida natural fetes als tallers de sants i amb l’anomenat cartó pedra i roba atemporal. Quant a les composicions pessebrístiques, posa l’accent en el fet que substitueix la molsa i el suro per l’escaiola, per jugar amb la perspectiva, el naturalisme i la fidelitat històrica.
La producció de figures l’enquadra en la influència francesa, a diferència de la producció murciana de Francisco Salzillo, que és napolitana. Segons la proposta, Olot és quasi l’únic centre productor de figures de pessebre de Catalunya i el més potent de tot l’Estat, el que dona més feina, encara en l’actualitat, a més artesans i figuristes del ram. A més distància hi ha Múrcia i El Puerto de Santa María, a Cadis, i altres petits centres productors d’Andalusia i del País Valencià.
Des del segle XIX
La tradició olotina arrenca del segle XVIII, amb artistes i escultors locals que produïen per negoci. Ja n’hi ha notícies el 1750. Durant el segle XIX és una activitat individual, en tallers i a les cases particulars. El 1881, el rector de la parròquia de Sant Esteve inicia el costum de visitar el pessebre popular a l’ermita de Sant Francesc.
Cal tenir en compte la tradició artística olotina i la influència de l’Escola de Belles Arts, que, l’any 1783, impulsa el bisbe Lorenzana. El 1809, l’escultor Ramon Amadeu es refugia a can Bolós i hi du a terme una part rellevant de la seva producció de figures de pessebre, una de les joies del pessebrisme català. El 1880, els germans Vayreda i Josep Berga i Boix creen el taller de l’Art Cristià, centre productor de sants i de figures de pessebre de totes les mides. En la primera meitat del segle XX neix l’associacionisme i diverses entitats tenen grups de pessebristes. El 1918 es du a terme un concurs de socis i amics del pessebre, organitzat cada any per una entitat d’Olot, i el 1950 es fa el primer concurs de pessebres a domicili que es poden visitar. Dos anys més tard, s’hi afegeixen aparadors de botigues i altres locals. Cinc anys després, es crea el primer museu dels pessebres, a l’Hospici, i el 1960 s’organitza la primera exposició de diorames, als Caputxins. Finalment, destaca la creació, el 1985, de l’actual Agrupació de Pessebristes per preservar el llegat, promocionar l’art de fer pessebres, potenciar i donar a conèixer els pessebristes i figuristes actuals.