“Vam deixar caure la ciutat durant cinquanta anys”

El que per mi és més interessant és per què existeixen les berrugues i com han arribat a créixer i per què no t’has cuida’t prou de tu mateix i no has anat a un dermatòleg. La berruga, la remunta, és el final del procés i el que m’interessa és com arriba a aparèixer.

Barcelona sempre és el meu tema. I hi ha milers de coses que et poden generar interès i aquest de les remuntes n’és un en què no pots donar la culpa als altres, no és culpa de Madrid, és culpa del concepte de ciutat que van tenir unes determinades generacions. En altres ciutats europees tenen una cura extrema amb el deute amb el passat i quedes parat en veure que a Barcelona hagi passat això, construccions barroeres damunt edificis modernistes, per exemple, fonamentat en la corrupció i les ganes de guanyar diners. Però el que em va impulsar a escriure la novel·la va ser comprovar les maleses gratuïtes que es van fer en aquest sentit, perquè no hi havia un argument econòmic que justifiqués fer tan malament la majoria d’aquestes construccions.

Per mitjà de l’argument de la novel·la he intentat preguntar-me la raó de tot plegat. Les remuntes tenen un rerefons econòmic, la deixadesa ja és més difícil d’explicar. Durant cinquanta anys vam deixar caure la ciutat i la culpa és dels barcelonins. Hi ha una psicologia de ciutat vençuda, que estava fotuda i no li importava mostrar una imatge desoladora.

Al Pedrol li tallen una orella com a redempció, sí, i vaig voler que se sabés aviat. Ell i el Vallès van ser els dos personatges inicials i tots dos busquen la redempció. El Vallès, al final de la vida, per fer una neteja d’imatge dels nyaps arquitectònics que va perpetrar.

Peixos grossos que es mengen els petits i també entre ells.

És ciclotímic, és un dels seus problemes, però no ho he volgut justificar.

Quan ja tens una edat, has passat per tantes immobiliàries que no et cal documentar-te. A més, el protagonista no és un professional real, forma part d’una tapadora, ho sap i no intenta vendre pisos de veritat...

Moltes de les característiques barcelonines, per extensió són aplicables a qualsevol model urbà. Però Barcelona pateix l’esquizofrènia de ser capital d’una nació que no té estat, de ser gran i petita, de mar i de muntanya, cosmopolita i provinciana... Es van acumulant capes d’una manera més irregular de com s’acumularien en una ciutat capital de debò.

Ara tenim un Ajuntament que està fent molta intervenció pública, que agradarà més o menys, ja es veurà a les eleccions, però que fomenta aquest debat constant sobre el model de ciutat. I aquest debat marca la manera de ser dels barcelonins, que, com va passar realment i recullo a la novel·la, som capaços de muntar una manifestació cívica per protestar contra la continuació de les obres de la Sagrada Família, un fet que no t’afecta directament, però sí que ho fa des d’un punt de vista moral i estètic, i això és d’un hedonisme molt mediterrani.

Ser una ciutat mediterrània i amb port hi dona caràcter i, per mi encara més important, tenir dos mil anys d’història, cosa que Madrid o París no poden dir. Com a novel·lista, tot això m’encanta, com m’agraden, i molt, les altres grans ciutats. Però des de sempre que estic escrivint una novel·la sobre Barcelona perquè és la meva i em cal aquesta relació sentimental. Per crear personatges cal estimar-los i, en aquest cas, Barcelona n’és el principal.