La cultura de la calma

Vivim una època, en el nostre entorn i generalitzant, en què l’estrès és present en el dia a dia de moltes persones. Sobrecàrregues laborals, precarietat econòmica, relacions socials o familiars tenses, caos en el trànsit, fills adolescents, notícies que ens trasbalsen, com ara els assassinats masclistes, la guerra d’Ucraïna, la crisi climàtica... Un estat d’excitació negativa perllongada afecta la salut, òbviament. Per alliberar tensions, hi ha qui fa esport, qui va al psicòleg, qui cultiva un hort o, entre d’altres, qui busca un estat relaxat fent manualitats, poc o molt, relacionades amb la cultura. La varietat i efectivitat d’aquestes activitats les ha convertit en una mena de ioga mental.

Segons una anàlisi de mercat recent, les manualitats tèxtils ajuden a millorar l’estat emocional i, probablement per aquest motiu, es calcula que a l’Estat espanyol fins a un 41% dels joves tenen aficions creatives o de do it yourself, com ara fer mitja, ganxet i macramé. Sonia Castelló, cap de l’empresa de vetes i fils Katia, divideix en tres els grans beneficis d’aquestes activitats artesanals: “Millora de la concentració i la capacitat motriu, augment de l’autoestima en crear alguna cosa amb les nostres mans i que ens sigui satisfactori i desenvolupament de la connexió social si es comparteix l’activitat amb comunitats com ara la crafter, formada per persones aficionades a les manualitats tèxtils.”

Un altre exemple seria de pintar mandales. El mandala és un símbol del budisme i de l’hinduisme que representa l’univers i que sol estar creat amb una suma de geometries que es desenvolupen a partir d’un punt central o axial fins a formar una figura que pot recordar un element floral, o no, amb una forta càrrega hipnòtica. Fa anys que es comercialitzen en diferents formats, només amb el dibuix fet en ratlles negres sobre fons blanc, perquè es puguin pintar com es vulguin els espais interiors. Pintar, o cosir o decorar enganxant tota mena d’elements, com ara pedretes de colors.

També fa temps que, dins d’aquest sector, es practica el lettering. És l’art de dibuixar lletres boniques, més enllà de la cal·ligrafia tradicional. De fet, es considera més dibuixar que escriure, tot partint de tipografies creades per ser manuals que es poden guarnir amb diferents tècniques. Al mercat hi ha infinitat de quaderns amb lletres per resseguir, exercicis pràctics, plantilles, suggeriments... Un de recent, publicat per MR, és Aprende lettering y descubre tu superpoder, de la valenciana Gemma Muñoz, fundadora d’El Club de Lettering i un referent d’aquesta tècnica i d’altra mena de manualitats.

Relacionat amb el dibuix creatiu com a sistema de relaxament, autoconeixement o, com a mínim, distracció, Lumen acaba de publicar Dibujo luego pienso, del dissenyador gràfic i il·lustrador aragonès Javirroyo. L’autor ofereix una mostra de reflexions transcrites amb dibuixos senzills que tothom pot fer, assegura que fins i tot “sense saber dibuixar”. “Totes les persones som creatives, però ho hem d’entrenar, com es fa n el món de l’esport”, diu Javirroyo, i convida a “exercitar el cervell i a aprendre a pensar i escriure a través del dibuix”. Amb una mica d’humor i tota la llibertat que ens calgui, proposa reptes, activitats, exercicis i ofereix consells i detalls tècnics de tota mena.

Una altra de les manualitats que es relaciona amb la cultura, tot i que sigui superficialment, i mai més ben dit, és la creació de fundes per a llibres. No aquelles escolars fetes amb plàstic transparent o paper, sinó unes de tela i amb dissenys inspirats en referents literaris.

Això és el que fa la dissenyadora de Sant Sadurní d’Anoia Maria Parera. “Les fundes les confecciono jo mateixa, des de la idea inicial per crear una nova col·lecció, triar unes teles que siguin exclusives –és a dir, que costin de trobar al mercat–, tallar i cosir. Utilitzo tres mides, perquè pugin encabir llibres de butxaca i altres de més grans, i també agafo encàrrecs per a mides no tan estandarditzades –explica–. Ara mateix, estic creant una col·lecció en què la idea inicial va sorgir d’una novel·la de l’autora mexicana Laura Esquivel, Como agua para chocolate, del 1989, en què cada capítol comença amb una recepta que la protagonista cuina i així va trenant la història de la seva família. Em vaig deixar dur per aquesta idea i vaig buscar i triar teles on apareixen, en aquest cas, tot de dolços per relacionar-ho amb el títol.”

A més de fundes per a llibres de paper, també en confecciona per protegir i personalitzar llibres electrònics i tauletes. No amaga que els clients potencials solen ser dones. “La meva clienta és dona, segurament perquè llegim més i perquè ens hi mirem més a l’hora de buscar complements divertits i estètics. Quan he venut alguna funda a un home, ha estat sempre per regalar”, confessa rient.

La idea d’aquesta mena de fundes elaborades prové dels Estats Units. “Tinc una amiga americana, la Júlia, que ja és molt catalana, i que quan un cop li vaig comentar que em feia vergonya tornar un llibre que m’havien deixat perquè, després d’un viatge, s’havia quedat fet un nyap, em va dir que fes servir fundes de tela, que la seva mare sempre li’n regala alguna per Nadal”, i d’aquí va sortir la idea de crear Mia Collection BCN, la seva marca unipersonal. De moment, no imparteix tallers, però té aspecte calmós. Deu ser cosa de fer manualitats.