Picasso i Catalunya

Pensar en un Picasso mancat de la seva part catalana seria un contrasentit absolut. El malagueny Pablo Picasso, el màxim artista plàstic mundial del segle XX, sense discussió possible, porta adherida la catalanitat al seu ADN vital i artístic. Al llarg dels anys hi ha hagut qui ha volgut desvirtuar aquest fet, sense anar més lluny un historiador de l’art tan il·lustre com Enrique Lafuente Ferrari, que arribava a dir que era molt més important la influència de Madrid en ell que la de Barcelona, però objectivament aquesta mena d’afirmacions es contradiuen soles.

Picasso no passà pel nostre país fugaçment, com per carambola. Ben al contrari, va fer-hi arrels i hi estigué empadronat nou anys, els més decisius en la formació d’una persona, entre 1895 i 1904. Aquí passà de nen a home. Aquí es formà, i els ambients artístics de tots nivells d’aquí li proporcionaren una veritable immersió en l’art i les seves inquietuds, sense la qual el substrat vital, cultural i estètic del geni hauria estat molt diferent. Fins i tot políticament aquí participà en manifestacions dures del catalanisme radical, i diversos dels seus amics detinguts precisament per això l’onze de setembre de 1901 (Josep M. Folch i Torres, Joaquim i Josep Bas, Jaume Aymà, Xavier Zangotita, Joan B. Fonte i alguns més) eren entre els que havien protagonitzat la seva primera exposició, quan reuní desenes de retrats al carbó acolorits, a Els Quatre Gats el febrer del 1900.

I en el camp artístic, fou aquí que s’adonà que hi havia una alternativa a la pintura que ensenyava el seu pare, José Ruiz Blasco, des d’una càtedra de l’escola de Llotja. Aquí descobrí que hi havia un altre camí que li deien modernisme, que tenia més futur que aquell en el qual s’havia criat familiarment. Aquí començà a respectar i admirar Casas i Rusiñol, que sense passar per Llotja havien creat una alternativa clara i reeixida a l’art oficial, i la predicaven informalment dels d’Els Quatre Gats, local al qual Picasso estigué íntimament vinculat. I aquí s’adonà també que joves com Mir i Nonell continuaven pel camí obert pels modernistes i feien una pintura molt més creativa que l’oficial. També aquí fou testimoni directe de l’èxit aclaparador que obtenia el maig del 1900, en exposar individualment a la Sala Parés, un altre català, Anglada-Camarasa, que ja residia a París, on havia destil·lat un estil postimpressionista propi sorprenent que conquerí Europa.

Però Picasso era llest, i s’adonà que a Barcelona els lideratges de l’art nou ja estaven ocupats per pintors més grans d’edat que ell. Provà aleshores de fundar a Madrid una mena de modernisme, que allà no existia encara. Però no se’n sortí. Només hi havia un petit nucli receptiu a aquelles novetats: que si Unamuno, que si els Baroja, que si Camilo Bargiela, que si Azorín... La revista que hi fundà, Arte Joven, el 1901, no passà de cinc números, i l’aposta de Madrid s’esvaí molt depressa. Madrid no era terreny adobat.

I al final, el 1904, després de fer algunes incursions a París, deixà Barcelona, perquè el camí del món ja se li havia revelat, però la ciutat, quan ell ja n’havia marxat, continuaria essent el lloc on radicaria definitivament la seva família: pares, germana i els seus nebots Vilató, tan propers sempre a ell.

Però el contacte de Picasso amb Catalunya no va ser només amb Barcelona. Quan tenia disset ants ja havia passat nou mesos a Horta de Sant Joan, a la Terra Alta –el poble del seu amic i company d’estudis Manuel Pallarès–, i des d’aleshores sempre diria que tot el que ell sabia ho havia après a Horta. I fins i tot quan ell ja vivia definitivament a França tingué noves vinculacions molt fortes amb altres poblacions catalanes: Gósol el 1906, de nou Horta el 1909, Cadaqués el 1910 i Ceret –a la Catalunya Nord– entre el 1911 i el 1913. Tots aquests pobles foren testimonis i detonants en la seva conformació del cubisme. I a Barcelona mateix encara tornaria almenys cinc cops fins la guerra civil espanyola. Des d’aleshores ja no tornà, perquè ell era un dels molts que preferiren l’exili a conviure amb el franquisme. I cal no oblidar que les donacions principals d’obres que ha rebut el Museu Picasso de Barcelona des de la seva fundació han estat cosa del pintor mateix.

Catalunya no va ser mai, doncs, una anècdota en la vida de Picasso. Per això al capçal del llit, a Vauvenarga, hi tenia penjada una gran quadribarrada que baixava des del sostre fins a la coixinera –Douglas Duncan l’havia fotografiat–, i també per això diria encara en les seves vellúries, tant a un catalanista complet com Alexandre Cirici, com a algú tan contemporitzador amb el franquisme com era Carles Sentis, que el català era el seu idioma. I quan passava pel Rosselló –l’única part de Catalunya lliure de franquisme– arribava a cultivar el tòpic de fotografiar-se amb barretina.

Algú va dir, amb tota la raó, que la infantesa és la veritable pàtria de les persones. I l’etapa més densa i fructífera de la infantesa de Picasso va ser a Catalunya.

Res d’això es cap novetat. Tot ja ho havíem dit abans, jo mateix o altres, però en una ocasió com aquesta és bo de recordar-ho.