Yago, un Mouawad del quotidià

Joan Yago i Glòria Balañà han construït una peça melodramàtica, que barreja narració i representació de l’acció viscuda, diàlegs imaginats o recreats, que va entrant en la profunditat d’una ferida i que n’extreu llum. Quin és el paper de Nil Cardoner? En aquest triangle, l’actor és la punta de llança. S’hi enfonsa i neda entre les onades emocionals capbussant-se i trobant l’aire per expulsar ràbia, tendresa, lucidesa i carretades d’humanitat. Aquesta peça sintonitza millor amb la freqüència de Sis personatges més que no amb les paròdies que ha escrit per a La Calòrica i ressona a Un obús al cor o Litoral, de Mouawad: El protagonista viu un viatge catàrtic, angoixant. Però si el dramaturg libanès retrata atemptats, violacions i sang, aquest muntatge abandona l’èpica i es decanta per una humanitat quotidiana, directa, ingènua, reveladora.

El pare d’Alba Pujol a Aquest país no descobert... buscava la ironia constantment en la seva imminent mort. També el pare d’aquest personatge de ficció obvia la ràbia pel seu final injust i prematur i respira preguntant per la integritat del conjunt mariachi, després d’una peripècia més aviat surrealista. Tan dantesc i tan tendre que traspassa un alè de vida i allibera de la pesantor de la mort. El difunt hi serà. Es convertirà en el punt d’inflexió del títol, del què passarà a partir d’ara. I d’aquest dol, sense infantilitzar ni treure amargor de la pèrdua, n’emergeix un Blue moon que va molt més enllà de la vida.

La proposta de Glòria Balañà és portar el text a la mirada més orgànica, més viscuda possible. Com si fos un neguit similar a la por de La marca preferida de las hermanas Clausman, de Victoria Szpunberg, que ella mateixa va dirigir. Uns mariachis són uns protagonistes incidentals de l’obra que aniran fluint per un drama dolorós de com un fill adolescent sent que se li escola la vida del pare entre els dits. Potser agraint-ho per posar fil a un cansament familiar i del mateix malalt de deu anys d’evolució d’un càncer. Nil Cardoner és aquest nen adult que s’enfonsa al sofà, que se sent atrapat pels amics en un viatge entre la fantasia i la realitat. I que entoma el dol i la responsabilitat de germà gran.

Els mariachis canten cançons d’amor i de comiat. Tant poden lluir en un casament com en un acte nostàlgic, allargant les notes com un udol llastimós, que tensa l’ànima. Aquesta és la vibració d’aquest muntatge compromès.