“El que no li perdonen és el talent excepcional”

És un treball de reconstrucció que no s’havia fet. Hi havia sospites, hi havia intuïcions, però mai s’havia abordat una recerca a fons. I és interessantíssima no només per saber què feien Obiols i Rodoreda, sinó també per entendre les vides de tantíssims refugiats anònims a la França ocupada.

Més interessant que pensar si Obiols era o no col·laboracionista, que és un terme inadequat, és pensar fins a quin punt el que van viure tots dos durant la guerra va fer-los per sempre més conscients de la complexitat i la tragèdia que hi ha darrera de cada decisió.

Assumeix que el més desitjable sota l’autoritat alemanya és obeir. És veritat que el qualificatiu gandul fa angúnia. Molta gent avui acaba acceptant unes condicions laborals inclements sense protestar perquè assumeix l’estat de les coses. Anar contra aquesta tendència és bastant excepcional, i molt meritori. L’Obiols no pertany a aquesta categoria. Si tothom hagués fet com ell, el feixisme hauria triomfat. Això denigra Obiols? No, et confronta amb la realitat de l’espècie.

No sé si això és tan important, en la manera com va ser llegida. Pots veure Colometa com una víctima del patriarcat, si vols. És més còmode. Que hi havia qüestions personals, no en dubto. El que menys es perdona en el medi literari és que algú tingui un talent excepcional, i Rodoreda el tenia. Li van donar carbassa per quatre novel·les. Perquè havia estat l’amant d’Obiols? No: perquè eren llibres molt bons.