Llibres
MARIA MERCÈ ROCA
ESCRIPTORA I DEGANA DE LA INSTITUCIÓ DE LES LLETRES CATALANES
“La literatura és donar veu, fer parlar la gent”
Els miracles no existeixen, però tampoc volia un final sense esperança. L’acceptació crec que és una manera de vèncer
Els espais de les multituds són hostils. Et pots passar hores en una estació o en uns grans magatzems i ningú no et dirà res
La novel·la amb la qual Maria Mercè Roca tornava a la literatura després del seu pas, una mica desenganyat, per la política municipal, Al final t’agradaré, va coincidir amb la pandèmia i va enterbolir-li la represa del contacte amb els lectors, que es proposa conquerir de nou amb Marí (La Magrana), una història difícil sobre el trastorn mental que es va ensenyorint lentament d’una noia i que ha coincidit amb el seu nou càrrec com a degana de la Institució de les Lletres Catalanes.
Té algun significat que el nom de la protagonista sigui el mateix de la d’‘All i salobre’, de Sagarra?
Vaig llegir aquest llibre fa molts anys i el nom em va quedar. M’agradava tant, que em deia que algun dia posaria aquest nom a algú, i fins ara no ha arribat el moment. Sagarra no té cap relació amb la novel·la, però sí amb l’enamorament de les paraules; no saps ben bé per què, et queden a dintre, com adormides. Aquesta ha sortit ara.
Com la Marí, en el fons tots tenim una veu a dintre. La diferència és que aquesta veu acabi dominant?
És una qüestió de graus. És veritat que si et parlen d’una noia que sent una veu de seguida penses en una malaltia mental, però també m’agrada pensar que aquesta veu la tenim tots, segurament en un to més baix que no ens impedeix de viure ni ens trenca tant. Però sempre hi ha la interferència d’aquesta veu, que és la que qüestiona, la que et fa dubtar, la que et pinta de gris fins i tot les coses que tenen més color. En certa manera, és la mesura de com et veus a tu mateix, de com t’acceptes i com t’estimes, de la força que tens. La veu de la Marí va creixent, creixent, fins al punt que a ella no se la veu ni se la sent, fins al final, que és una mica el ressorgiment per dir: “Ara em toca a mi, tu aparta’t i dona’m aire. Calla.”
Però accepta que aquella veu hi serà.
Quan vaig pensar la història, vaig plantejar-me: com acabarà, això? Bé o malament? Encara que aquests termes en literatura són relatius. Em té el cor robat que el jovent volen que les relacions amoroses acabin bé, i per ells això vol dir que acabin junts. Quan vaig als instituts, els explico que bé també pot voler dir que se separin, si la relació és tòxica i fa mal. En el cas d’una persona que sent una veu que ha entrat a dintre seu i que està allà esperant, com un amant, però també amb la intenció de destrossar-li la vida, els miracles no existeixen. Què havia de fer, doncs? Que la veu desaparegués? Hauria fet un flac favor a la història. Tampoc volia que acabés sense cap esperança. Crec que aquí el que hi ha és una acceptació. La Marí sap que haurà de conviure amb la veu. Si poguéssim veure-la en el futur, segur que s’alternarien els moments de superació i domini. L’acceptació crec que és vèncer, perquè si no pots canviar les coses, t’hi adaptes, com en les malalties cròniques.
En una novel·la sobre la malaltia mental hi ha, de fet, una gran delicadesa i contenció per no fer-ne un cas morbós.
Tots els temes es poden tractar de moltes maneres, des de l’humor al drama. L’error hauria estat fer-ne un drama, perquè el dolor és tan gran, que si el mostrava tot, els lectors haurien desconnectat. En canvi, parlar-ne a distància, observant des de fora què fa la noia i centrant-me en la perversitat de la veu, que hi ha estones que fa una mica de por, ajuda a congeniar-hi.
Fins que apareix la veu, la Marí és una nena molt estimada.
Sí, i molt sensible i espavilada.
Viu en un entorn idíl·lic. Fins i tot quan demana, mentre fa els deures, “per què m’he d’aprendre això si ens acabarem morint tots?”, és creïble com una criatura ‘sana’, però en una novel·la una frase així acaba significant alguna cosa.
Té sortides d’aquestes, però ja es veu que té massa docilitat, que és molt indecisa i poc lluitadora, per exemple comparada amb la seva amiga, la Carla. És aquest caràcter, dibuixat amb poques pinzellades, el que serveix per entendre com és.
Quan es manifesta la veu és amb el primer disgust amorós i la mort del nen. El trauma li obre el camí?
És el seu primer dol, la primera frustració, la primera vegada que s’enfronta a una pena fonda. Però la veu la desconcerta. Es queda parada quan sent que li diu “per què no el salvaves?” És un dels episodis que podia haver estat dramàtic, i té la funció de trencar l’idil·li, aquella infantesa plàcida que tenia.
Apareix quan hi ha una ferida i troba el forat per on ensenyorir-se d’ella?
En l’alegria i la seguretat la veu no hi té res a fer. No actua, està expectant.
També hi ha implícita la idea que la veu i, per tant, la bogeria, és hereditària, com la bruixeria. Com en la tia àvia Lliberata.
Són aquestes secrets i silencis de les famílies, que no es volen enfrontar amb coses que no sabrien com expressar tampoc. En l’únic que la Marí troba respostes és en l’avi Just, i molt esbiaixades també, però si més no li insinua que li hauria agradat molt la Lliberata. No n’hi diu res, però aquest és el fil.
Però estableix una herència...
Quan escrivia no n’era tan conscient. La Marí no hi és, perquè sabem el que fa a través del narrador i de seguida passem a la veu. I la Lliberata ja és morta. La veu és la que ho porta tot.
Va donar molta feina trobar aquesta veu i fer-la creïble?
Em va costar molt convènce’m a mi mateixa que estava bé. Literatura i veu ja van de bracet, perquè en literatura el que fem és donar veu, fer parlar la gent, però normalment són veus tòpiques. Aquí, és clar, m’havia de plantejar com parlen les veus de dins. El que més m’amoïnava era que fos creïble, que no fes riure. Em vaig anar convencent que el fet de passar de l’una a l’altra em donava un to que no era real però que podia funcionar.
Fa la narració més tèrbola.
Seria això, sí, perquè qui porta la veu neta és el narrador. I, tot de cop, aquesta veu que et donava seguretat desapareix i entres en un camp on tot es mou.
També és una veu complexa: com que és manipuladora, fa dubtar de la veritat literària de la narració.
Exacte, fa creure a la Marí que tot és negatiu, que ella no val res.
La soledat és un altre element molt present.
Hi ha trossos que m’agraden molt, com ara quan la Marí passeja per la ciutat, que pot ser acollidora i donar un caliu amable, però és un lloc on no hi ha ningú que la conegui, que la singularitzi, excepte aquella dona que li diu que es cordi la bamba, i ella es convenç que deu ser la mare de déu. Una noia de disset o divuit anys que treballa en una fleca, intentant que les barres de pa li quedin dretes, té poques alegries. És aleshores que va a l’estació. Però aquests llocs que són tan grans i de pas, com els grans magatzems, que les persones s’hi senten molt soles. Pots passar-te dotze hores en uns grans magatzems i ningú no et vindrà a dir res. En una botiga de barri això és impossible. Aquests llocs representen l’anonimat absolut, i això és el que troba ella quan camina i camina, i fa totes aquelles coses fruit de la seva malaltia, com ara comptar passos o semàfors (això de comptar ho fan molt), o separar el menjar de manera obsessiva.
Aquests detalls hi són, però amb molta contenció.
Ho he posat en petites dosis perquè el lector entengui on està en cada moment, quan es medica i quan no ho fa. És una novel·la curta, i volgudament hi ha l’exercici de triar, de posar només allò que valia la pena. A part de comptar semàfors i separar els pèsols de les patates al plat, podia haver descrit molts més detalls, però no calia. Hi ha un esforç per sintetitzar i condensar.
Més que en altres llibres seus?, perquè ja és una escriptora molt concisa.
Molt més. Per tractar un tema com aquest, havia d’escriure de manera molt sintètica i poètica. Triant bé les paraules, mesurant les frases... A més, cada capítol són com quadres, fotos estàtiques que, unides, fan la vida.
La fotografia hi té un pes important, des del moment que Marí decideix fer un treball sobre els retrats postmortem.
Sí, quin tema de triar! Tan anguniós i que també fa por.
Però és un acte d’amor, perquè les famílies es gastaven els pocs diners que tenien per perpetuar el difunt.
I sovint aquella era la primera i l’última fotografia que li feien. El que pretenia era mostrar l’atracció d’aquesta nena per un costat fosc. De tota manera, és veritat que si no fos per la veu, d’algú com ella diríem que és una persona inquieta.
Quan se li manifesta la veu, comença a fer fotos maldestres, tot i que hi tenia talent. I l’avi li recomana que, així com hi ha gent que escriu per desfogar-se, que ella faci fotos, que a més tenen l’avantatge que “diuen la veritat”.
És aquell moment en què l’avi la renya i ella li confessa que sent una veu. És la primera vegada que ho diu. I ell ja ho veu clar: com la Lliberata! Fa por, eh?
No ha temut que algú li retregui com una explicació fatalista de la bogeria?
És una novel·la, no un tractat. Té diverses capes de lectura i el que importa són les coses que expliquen el sofriment de la Marí. No sempre s’hereta, és veritat, però a vegades sí. Aquí és més aviat un fil narratiu. Si no, la veu no pot jugar per establir un lligam entre la Lliberata i ella.
Es va assessorar amb algun psiquiatre?
No, vaig fer una documentació mínima. Si poses al Google “esquizofrènia” ja et surten les veus. Per les coses que jo necessitava posar aquí ja en tenia prou.
La novel·la transcorre a Girona, però no té funció narrativa. Podria ser un lloc imaginari i no canviaria res.
Hi ha l’estació, l’Hipercor, el carrer Joan Maragall, la Devesa, la bolera, la plaça dels cines... Tens raó que funcionaria igual, però no em calia inventar el lloc, si ja en tinc un. Algú que no sigui de Girona entendrà exactament igual la novel·la que algú que no en sigui.
Com porta ser degana de la ILC?
És un honor! Aquest, a més, és el meu món. I ara estem treballant en el pla de lectura, que serà molt important.
Hi ha guanyat, deixant la política?
A tu què et sembla? És molt dura i molt ingrata. Sempre és una lluita. Per una banda, hi ha la voluntat de fer coses perquè la gent visqui millor, però per l’altra has d’enfrontar-te amb els teus oponents per imposar les teves idees, i això comporta lluita, i la lluita sempre és bruta. Les voluntats en política són bones. Són allò que et mou. Però es tracta de guanyar l’altre, i això és brut. I ara és molt mal moment, molt baix, molt trist. Hi ha el desencant del procés, perquè molta gent ha tirat la tovallola, però el que fa més feredat és la situació de tantes persones que no arriben ni a mig mes. N’haurem d’aprendre de França; almenys allà surten al carrer.
De Portbou a Girona
A Marí, l’avi li compra una càmera quan encara és molt petita, i tot i que la mare protesta perquè no ho considera un regal apropiat per a una nena, Maria Mercè Roca (Portbou, 1958) ho interpreta com una continuïtat generacional: “És molt important poder ensenyar una cosa i recordar qui te la va ensenyar. Ho portes sempre a dintre.” A ella, filla de Portbou establerta a Girona des que tenia dotze anys, quan va estar interna al col·legi Cor de Maria, li va quedar a dins la imatge d’un lloc que començava a decandir-se i al qual ja només torna de tant en tant de visita (també en novel·les com La casa gran), encara que sap, gràcies a la mare, que hi havia anat a viure a mitjan anys cinquanta, que va conèixer temps millors. “És el poble que té més metres lineals de cases fetes malbé arran de costa”, diu una mica decebuda d’una decadència que “forma part de la seva gràcia i la seva pena” i de la qual només podrà sortir-se’n diu, si aprofita l’atractiu de la presència de Walter Benjamin. A ella, com a Marí, també li agrada fer fotos, però no pas amb el mòbil, sinó també amb una càmera analògica, l’única que li permet recuperar “una cosa molt important que ens estàvem perdent, que és el fet de pensar abans de prémer el disparador”. Un dispositiu del qual, per cert, també enyora el soroll de la finestreta. “Ara tot és silenciós”.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.