Escrit per Quentin Tarantino

Amb un Teatre Coliseum ple a vessar, no per veure teatre ni tampoc cap projecció cinematogràfica com estàvem acostumats a fer en el passat, els espectadors van xalar escoltant un dels creadors més influents del moment, Quentin Tarantino. El cineasta i escriptor nord-americà va fer ahir parada a Barcelona per presentar el seu nou llibre, Reflexions sobre cinema (Reservoir Books i Columna en català). I això, amics, és tot un esdeveniment.

Per si algú en dubta, que el preu de les entrades fos a partir de 82,50 euros (en un escenari amb capacitat per a 1.500 espectadors), ja ho diu tot. Al nivell d’estrelles del pop i del rock, i aquí sense xou com a embolcall, només amb ell com a protagonista. I així se’l va aclamar, a peu dret només entrar acompanyat del moderador de l’acte, el crític Jordi Costa, i a cada intervenció amb aplaudiments, més o menys sonors segons el tema que treia.

Quentin Tarantino va venir a parlar del seu llibre. I com el que ha escrit, no pas dirigit aquest cop, analitzant des dels punts de vista més insòlits i amb el seu particular coneixement enciclopèdic diverses pel·lícules clau del cinema nord-americà dels setanta, totes elles vistes en la seva més tendra infància. Té gràcia que l’artista ho faci oferint llargues disseccions com ho faria qualsevol dels seus emblemàtics personatges. És a dir, amb l’habitual verborrea, fonaments i sobretot un punt sarcàstic. I no ho oblidem, passió. La que té ell pel cinema i la que encomana als espectadors. Escrivint, filmant o, com en aquesta ocasió, parlant.

A la primera part de l’acte, es va centrar a revisar alguns aspectes i pel·lícules que repassa al llibre. A la segona va recitar l’últim capítol que coprotagonitza amb l’amic Floyd, un personatge peculiar –que recorda el Samuel Jackson de Jackie Brown– que va influir en la seva infància cinematogràfica. Tant o més que la seva permissiva mare, que l’acompanyava o li deixava veure tot i més. O com aquell xicot de la seva mare, un jugador de futbol americà negre que el va portar a veure un film de Blaxploitation amb Jim Brown en un cinema de barri on ell era l’únic blanc. Una experiència catàrtica que, segons confessa, l’ha perseguit i influenciat al llarg de la seva carrera artística.

Sobre la violència mostrada a la pantalla, va defensar el seu poder catàrtic, estètic i humorístic, “a un nivell que només l’art cinemàtic pot aconseguir”. Que l’escena de Deliverance en què sodomitzen un dels protagonistes era forta? “No vaig entendre què li feien literalment, però sí que l’estaven humiliant.” Com a trauma, esmenta Bambi, un film “que ha destrossat la infància de molts”.

El resum és que va oferir una masterclass que es pot ampliar amb un llibre que, com va avançar, tindrà continuïtat amb un volum 2 dedicat als anys vuitanta. Albert Serra, present a la sala, qui sap si va prendre apunts. El que sí que sabem és que l’acte d’ahir al vespre va ser un regal per als cinèfils i lectors dels seus dos llibres. La presència d’un artista que és figura pop, que ha anunciat que deixaria de filmar quan complís seixanta anys o quan arribés a la desena pel·lícula. Els seixanta ja els ha complert i The movie critic, com va confirmar, serà la seva desena obra. Amén!