Música
JULIETA
CANTANT I COMPOSITORA
“Els músics tenim una ment matemàtica”
Admiro molt Björk per la seva música, però també per com pensa i per com ha sabut gestionar la seva carrera musical
El nou disc narra una història en tres parts, amb una protagonista que passa per tres espais diferents al llarg d’una nit
Parlar amb Julieta sobre la seva curta però trepidant trajectòria artística et provoca un cert vertigen: té només 21 anys –bufarà les 22 espelmes el 26 d’abril– i ara fa tot just un any que va fer la seva actuació en públic, el 2 d’abril del 2022 a l’Heliogàbal de Barcelona, on va presentar el seu primer miniàlbum, Juji, publicat el desembre del 2021 per Music Bus Records. Des de llavors, no ha parat: ha fet prop d’una vintena llarga de concerts i ha publicat un segon miniàlbum, Ni llum ni lluna , gràcies al qual va rebre, el 9 de març, dos premis Enderrock: el del millor disc revelació segons la crítica i el de millor disc de cançó d’autor, triat a partir de la votació popular. Ara acaba d’estrenar una nova cançó, la ballable Cari, que és la primera peça d’un ambiciós projecte: un àlbum conceptual que es publicarà en tres parts al llarg d’aquest any. Tot un fenomen.
Julieta què més? És un secret?
No, en absolut. De fet, el meu cognom surt al meu Instagram . Julieta Gracián.
Un cognom molt literari.
Si ho dius per l’escriptor Baltasar Gracián (1601-1658), sembla que hi tinc un parentesc molt llunyà.
Antecedents musicals a la família?
Quan era jove, el meu pare era bateria d’un grup i a casa sempre ha tocat altres instruments. Des de petita em tocava la guitarra i m’encantava que ho fes, i quan ja tenia 12 o 13 anys em va ensenyar a tocar algunes peces al piano. A casa sempre s’ha escoltat molta música, sobretot jazz, clàssica i flamenc, per part del meu pare, i grups com ara Coldplay i REM, per part de la meva mare. A més, teníem com rituals i, per exemple, posàvem una determinada cançó per anar a la dutxa.
Quan va arribar l’emancipació musical?
A partir dels 9 o 10 anys, quan vaig tenir accés a l’ordinador i vaig descobrir Youtube. Així vaig accedir a una cultura musical més pop i més americana, també més visual, òbviament, a través dels videoclips de Beyoncé o Katy Perry.
Va estudiar música?
No, i això que els meus pares volien apuntar-me sempre a música, perquè fes piano o cant coral, però jo preferia anar al parc a jugar. De vegades agraeixo que fos així, perquè crec que si hagués estudiat música potser no estaria on soc ara, perquè jo em guio molt per la intuïció quan faig música.
Què volia ser de petita?
Quan tenia 10 o 12 anys jo volia ser arquitecta. Sempre he estat molt de mates, potser perquè el meu pare és matemàtic. I crec que l’arquitectura té molt de les dues coses, tant dels números com de la creativitat.
Però no va triar arquitectura.
No, estava estudiant enginyeria de sistemes audiovisuals, però al desembre vaig fer un break amb els estudis perquè requereixen moltes hores, i ara estic molt centrada en la música.
És curiós, perquè hi ha uns quants músics que són també arquitectes: Sanjosex, Josep Thió, Mikel Erentxun...
Potser és perquè els músics tenim una ment matemàtica, molt estructurada. Això també ho deia Björk.
Li agrada la cantant islandesa?
M’encanta. Quan estava embarassada de mi, la meva mare només escoltava Björk. L’admiro molt per la seva música, però també per com pensa i per com gestiona la seva carrera musical.
Björk també em fa pensar en altres cantants que, com vostè, es presenten només amb el seu nom propi.
Sí, també com Rosalía o com la cantant belga Angèle, que és una de les meves grans referents. De fet, els amics i la família em diuen Jo, i fins ara no estava acostumada que em diguessin Julieta. Però crec que és un nom maco per presentar el meu projecte, perquè encaixa força amb la seva dimensió pop.
Quan va començar el seu projecte?
Als 16 anys vaig començar a tocar la guitarra, en una època en què vaig al·lucinar molt amb Paco de Lucía. Però llavors encara no em vaig decidir a cantar, perquè mai no havia tingut una gran veu pel que fa a tècnica vocal. Justament va ser quan vaig començar a escoltar Angèle que em vaig decidir a cantar, perquè m’agradava la seva veu tan íntima i subtil. I un dia, passant per davant d’una escola de cant amb la meva mare, li vaig dir si m’hi apuntava, i va dir que sí, que encantada. Però va ser durant el confinament quan em vaig posar a produir les primeres cançons, com si fos un procés d’investigació, perquè d’aquelles primeres cançons no s’ha sortit cap a la llum.
Ni les ha reciclat per fer-ne d’altres?
Sempre penso que de moltes cançons en surt una altra. Soc molt esponja i m’autoinfluencio a mi mateixa. També soc molt d’encaixar peces diferents per intentar crear un estil de zero, però soc conscient que això és molt difícil.
El que sí no s’ha fet gaire fins ara és pop, sobretot ballable, en català.
Sí, de fet jo vaig començar a cantar en anglès i en castellà, perquè tampoc no tenia gaires referents de noies cantant en català la música que jo escoltava, cantants com ara Jorja Smith en una línia més propera a l’R&B i la música urbana. Però finalment vaig decidir que seria més interessant fer-ho en català, per expressar coses més personals. I vaig penjar a les xarxes la meva primera cançó, I és normal que sempre t’enyori, una espècie de balada a ritme de vals que vaig gravar a casa d’una manera molt punki, sense mitjans. Algun cop encara me la demanen en els concerts, però no la toco, perquè no miro gaire enrere. Després vaig fer Nayades, amb un videoclip més currat gràcies a la implicació dels amics. Llavors vaig contactar amb la meva actual discogràfica, Music Bus. En aquell moment, amb 19 anys, no era prou madura musicalment parlant, però tenia molt pensat l’imaginari que volia per presentar la meva música.
Com va anar aquella primera actuació a l’Heliogàbal, ara fa un any?
Va ser increïble, no l’oblidaré mai. Hi presentava el meu primer disc, un miniàlbum de vuit cançons titulat Juji, que és un diminutiu de Julieta. Va ser flipant veure gent que no coneixia de res i que es coneixia totes les cançons, no fallaven ni una paraula! A l’Heliogàbal, amb el públic tan a prop, vaig sentir realment que m’encantava actuar i que l’escenari em donava molta energia.
Encara ho sent, un any després?
Sí, fer un bon concert sempre em dona molta energia per continuar component i creant. És l’energia que em transmet el públic, i per això sempre observo quina és la seva reacció, si la gent està quieta o balla, per després intentar fer noves cançons en una direcció o una altra.
Què prefereix, que ballin o que no?
M’agrada més que la gent balli, però en el meu directe hi ha una mica de tot.
Després del primer, quin ha estat el concert més important?
El del 4 de novembre passat a la sala 2 de l’Apolo, perquè va ser el primer gran concert de sala que feia tota sola. Hi vaig presentar el meu segon miniàlbum, Ni llum ni lluna.
Com és el seu directe?
Porto un discjòquei i dues ballarines. Jo també toco la guitarra i el piano i participo amb elles en les coreografies [David Cardenal, de Music Bus, apunta que volen reforçar la posada en escena, però no amb el concepte tradicional de banda].
Diu que ha publicat fins ara dos miniàlbums de vuit cançons, que sumen entre 20 i 25 minuts, una durada no tan estranya en el món de les plataformes. Els considera miniàlbums per la durada?
Per la durada i també per una qüestió de concepte. Per a mi la narrativa té molta importància en un disc, i en aquests dos discos, sobretot en el segon, hi ha una energia i un imaginari molt concrets, però no hi vaig treballar tant la part narrativa com ho estic fent en el meu nou projecte, el que comença ara amb Cari. Ni llum ni lluna passa al vespre, en el moment en què el dia va donant pas a la nit. El nou disc és totalment nocturn.
Un disc que es publicarà per fases.
Sí, sortirà en tres parts, la primera a final d’abril, de la qual hem avançat la cançó Cari. Després sortirà la part més gruixuda i finalment una tercera part al final, coincidint amb la publicació del disc en format físic [en vinil, puntualitza Cardenal]. És tota una història, amb una protagonista que passa per tres espais diferents al llarg de tres moments successius d’una nit, com si fos una sèrie que vas veient per capítols. La primera part està més enfocada en la ciutat i comença concretament en una discoteca. Per això Cari és un tema més ballable i els temes més canyers estan al principi. La nit comença amb molta canya i després va baixant el ritme [riu].
La protagonista és Julieta?
No soc jo, però aquest és el disc que recull més experiències personals meves. Són moltes nits de la meva vida representades en una sola nit en concret.
Com es traslladarà això a Youtube?
També en un únic videoclip per a tot el disc, concebut també en tres parts, amb un concepte molt terrenal, autèntic i cinematogràfic, amb alguns fragments de diàlegs i música de fons. L’ha dirigit una amiga meva, Sofia Meza, que ja va fer els meus primers vídeos supercasolans i ara s’ha encarregat de tota la direcció creativa del nou disc, que encara no té títol.
L’ha coproduït a Madrid amb Lowlight, un duet que ha treballat amb C. Tangana, Bad Gyal, etc. Per què els va triar?
Fa temps que els seguia la pista i sabia que podien donar a les meves cançons el plus més pop, per compensar la meva part més alternativa i experimental. Jo vaig arribar a l’estudi amb totes les maquetes fetes a casa, al menjador, que és un lloc que m’inspira molt, i alguna cançó va sortir allà mateix, al seu estudi, a partir d’un sintetitzador o un beat que m’agradava, perquè no vull tancar-me a res. També crec que a Lowlight i el seu col·laborador Allex Aller, que estan acostumats a sonoritats més urban, treballar en el meu disc els ha servit per sortir una mica de la meva zona de confort.
Com va viure la nit dels Enderrock?
Va ser un dia molt boig: recollir dos premis que em van fer tanta il·lusió i que no esperava tan aviat, i també sortir a cantar dos dels nous temes, Diga’m el que sents i Euga de nit... No vaig poder ni sortir després a celebrar-ho perquè tenia bolo l’endemà i soc molt conscient que tinc una veu delicada i l’haig de cuidar.
S’han acabat els miniàlbums?
Sí, aquest disc és la meva presentació de veritat. És Julieta .
A l’Embassa’t, Strenes, Vida i Sons del Món
Barcelonina de Sant Gervasi, Julieta és filla única d’Enrique i Anna –òbviament, a ella no li diu res el paral·lelisme amb la parella homònima que cantava fa segles Mi amigo Félix– i estudiant d’enginyeria de sistemes audiovisuals; ara, però, dedicada a temps complet a la música. “Tinc claríssim que em vull dedicar a la música, potser no com a cantant tota la vida, però sí vinculada d’alguna forma a la indústria musical, perquè m’interessa molt en el seu conjunt”, explica ella amb una naturalitat i una energia com només es poden tenir als 21 anys, quan a sobre et van bé les coses i acabes de rebre el reconeixement tant de la crítica com del públic a través dels premis Enderrock. Ha col·laborat amb The Tyets i Figa Flawas en el remix de Xuculatina i amb Maria Hein a Club, i té uns quants concerts en perspectiva: al maig actuarà a l’Embassa’t de Sabadell i al Strenes de Barcelona, i a l’estiu, al Vida de Vilanova i la Geltrú i al Sons del Món de Roses.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
