Barcelona té bulevard?

Hi ha una certa enveja sana de la fidelitat del públic parisenc envers determinats muntatges. L’Aquitània ha rescatat (i adaptat als temps) el M’agrada molt el que fas, de Carole Greep, una comèdia que ha estat 15 anys en cartell a París i que ha sumat 1,8 milions d’espectadors, sense sortir de la capital. Una xifra estratosfèrica per a la cartellera catalana. Ara, el director Edu Pericas l’ha tornat a aixecar amb repartiment nou, després d’una breu temporada el 2009. A França hi ha una notable tradició de teatre de bulevard, un gènere de comèdia en què, des d’un fet quotidià, es va elevant el comportament dels personatges fins a instants delirants. La comèdia està mal vista, ja que habitualment es menysté en benefici d’arguments més dramàtics i quadres tràgics i de fort compromís social. Però des del riure també es pot fer denúncia, com ha fet Jordi Galceran amb El mètode Grönholm i El crèdit, per exemple. La dramatúrgia contemporània catalana acapara una notable presència als teatres privats de Barcelona i també té sortida en gires per Catalunya. Però sembla que estigui divorciada del teatre públic. Com si fer teatre per a un ampli ventall d’espectadors fos més fàcil, tingués menys mèrit. A la vegada que alguns artistes es pregunten per què els teatres públics no assumeixen el compromís de coproduir musicals en català, hi ha la veu que reclama que s’encarreguin muntatges de comèdies d’autoria catalana des del TNC i el Lliure. Volen que Barcelona també tingui bulevards. De fet, comenta Joan Yago (de La Calòrica), els seus darrers títols com ara De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda (TNC, 2021) i Els ocells (Sala Beckett, 2019) en són una excepció, ja que van sorgir de teatres amb suport públic i més tard han acabat trobant el favor del públic, també a les sales privades. Hi ha mala premsa per al teatre de bulevard per una aparent intranscendència, però en realitat aquest cartell ajuda a fer més sostenible l’ecosistema teatral.

M’agrada molt el que fas parteix d’una situació que més d’un pot haver temut: a una parella urbanita, camí cap al nou domicili dels seus exveïns a una caseta al camp, se li activa el telèfon mòbil. Els amfitrions senten quin és el parer real d’aquesta moda neorural. Per a Pericas hi ha una diferència entre la hipocresia (amagar la veritat per aconseguir una atenció a canvi) i la cortesia (no dir les veritats per no arribar a les mans). Toni Albadalejo, d’Anexa, celebra les comèdies en què el públic riu pel patiment (i els secrets) dels personatges que hi ha a escena.

Fitzroy és la darrera comèdia de Galceran que està al Borràs. Amb un equip d’actrius amb molta vis còmica i una peça que va carregant l’espera de les alpinistes abans de fer un cim, està rebent l’atenció del públic, setmana rere setmana.

Cristina Clemente i Marc Angelet van triomfar amb Lapònia (de fet, encara ara està fent temporada en produccions, com la de Buenos Aires). Van voler repetir model de comèdia amb un punt de denúncia amb Una teràpia integral. I, ara, al Goya, també està tenint bona resposta de públic. Segurament, que siguin produccions d’empresa privada permet aquestes reposicions i possibles pròrrogues. Héctor Claramunt i Joel Joan han repetit un muntatge pensat per a la mida d’en Joan Pera. Si ja ho era aquell El pare de la núvia, ara és Júnior, al Teatre Condal.

La Sala Flyhard és una altra factoria de comèdies contemporànies. Carme Marfà i Yago Alonso han signat comèdies com ara Ovelles (va fer segona estada al Borràs), La pell fina (anirà al Borràs en pocs mesos) i Instruccions per enterrar un pare. Sempre són comèdies d’un humor negre que retrata la peripècia d’una classe mitjana ben precària. Sílvia Navarro ha saltat de la Flyhard (Negatius, una peça íntima i que denuncia l’oblit de la fotògrafa de la Guerra Civil) a l’Àtic del Tantarantana: La mitja taronja (amb una relació amorosa surrealista). La llista de noms amb una comèdia amb aspiracions taquilleres és inacabable (de major o menor format): Marta Buchaca (Quant temps em queda?), Carol López (La família (im)possible), Israel Solà (Austràlia), Alberto Ramos (Goyo), Lara Díez Quintanilla (Herència abandonada), Mar Monegal (Monopoly), Eu Manzanares (Nessun Dorma), Jordi Casanovas (Sopar amb batalla), Guillem Clua (Smiley), Sergi Belbel (Hamlet 0.1), Ricard Farré i Arnau Puig (que han adaptat El bon policia) i Ricard Farré i Enric Cambray adaptant Les dones sàvies. I Ramon Madaula (Adossats, Els Brugarol) i Cesc Gay (Els veïns de dalt).

Històricament, Barcelona ha menystingut les comèdies de bulevard franceses adaptades al català, amb algunes excepcions com Art, de Yasmina Reza, i El nom (de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière). Barcelona potser no té els bulevards d’espectadors multitudinaris que omplen les butaques de París, però té una Rambla amb un estol de dramatúrgia que despunta arreu, i que convenç des dels escenaris més diversos. Arran del dol pel tancament del Club Capitol o la Sala Muntaner, l’any vinent emergirà L’Espai Texas, que en podria ser un bon substitut, amb un aforament de 200 localitats. Hi ha l’ambició de qui vol persuadir tant els tiets que celebren les noces de casats amb germanes i cunyats com la direcció artísticadel TNC!