El llegat de Navarro Vives

La vida de Navarro Vives, mort als 91 anys, mereix un relat a l’altura, que resta pendent. La seva obra demana una recuperació atenta per tal que, més enllà dels avatars de la recepció crítica, puguem apreciar-la en la seva singularitat i la seva qualitat. Fa uns mesos, el Museu Nacional d’Art de Catalunya incorporava tres peces importants de l’artista per a la col·lecció d’art contemporani històric que el museu està construint de manera pacient però continuada i que, en un futur proper, permetrà renovar el relat de l’art català de la segona meitat del segle XX i mostrar-lo en la seva esplendor.

D’origen humil, la consolidació de Navarro Vives com a pintor era tan irremeiable com meritòria: es va deure a unes aptituds brillants i un treball acarnissat, d’un fervor apassionat. Format primer com a artesà daurador, el gir va arribar amb una beca que li va permetre estudiar a l’École des Beaux Arts i l’Académie de la Grande Chaumière a París el 1957. Posteriorment va fer una estada de dos anys a Londres, a la Saint Martin’s School of Art. Quan torna a Catalunya, el 1964, era un altre home i un nou artista, disposat a submergir-se en el repte de la pintura com a territori d’experimentació formal i lírica. Després d’una breu etapa inicial informalista amb una original sèrie de portes en relleu, a final dels seixanta Navarro Vives es va aproximar a l’art òptic, del qual va ser un dels pioners en l’àmbit català, malgrat no encaixar mai del tot en els cenacles de l’avantguarda barcelonina. La seva era una abstracció basada en la serialitat i en la modulació de volums i relleus a partir d’unitats tridimensionals com petites esferes o objectes metàl·lics quadrangulars. Va preferir les composicions en un blanc perfecte, d’una netedat platònica. Es tractava d’un treball que, certament, encaixava amb l’estètica d’un món nou, el del futurisme dels plàstics i la hipertecnologia dels anys seixanta i setanta, però que també tenia una dimensió poètica i de refinament, que convidava a la meditació.

A la dècada dels setanta, Navarro Vives va elaborar una abstracció molt particular basada en la repetició de mòduls puntillistes realitzats amb estris inventats per l’artista. Són obres molt interessants, que se situen en paral·lel amb altres recerques analítiques i minimalistes del moment però que ell formula de manera molt personal, on es veu que no vol perdre l’alè poètic. Aquesta naturalesa contemplativa i serena, que es mou entre la simplicitat d’allò concret, d’allò real, i l’evocació de silencis suggeridors i espais sublims, es va anar confirmant al llarg de la seva trajectòria, més enllà de la successió d’etapes que en ell va respondre no a cap vel·leitat comercial sinó a una genuïna necessitat d’explorar les diferents possibilitats que li oferia la pintura, des d’un realisme metafísic a un joiós magicisme dionisíac final.