AEnric Calpena (Barcelona, 1960) si una cosa li agrada gratar és la història. I després, divulgar allò que ha trobat. Ho ha fet durant anys i continua fent-ho des dels seus vessants de periodista, historiador i professor de comunicació. Des de revistes com Sàpiens i programes de ràdio com el degà En guàrdia de Catalunya Ràdio. També, com a novel·lista, ha publicat Memòria de sang (2004), Barcelona, Una biografia (2016), El dia que Barcelona va morir (2018) i El primer capità (2020). Ara torna a centrar-se en el Futbol Club Barcelona per plasmar un fresc de com es va viure el malson de la guerra civil al nostre país.
‘En guerra’ seria un ‘En guàrdia’?
No l’hem tret a cap programa, no. Parteix d’un tema més ampli, que fa temps que treballo: la constatació que al segle XX a Catalunya hi ha una sèrie d’institucions, elements, fenòmens que ajuden a entendre el segle més enllà dels tradicionals, com poden ser la política, la guerra civil, etc. Un d’aquests temes transversals és la passió per l’esport de masses, i a Catalunya això s’exemplifica en el Barça. A partit d’aquesta idea troncal em vaig plantejar tres o quatre novel·les que explicarien la història de Catalunya. Aquesta és la segona que he escrit.
Sí, l’anterior va ser la vida de Gamper.
En ella em centrava en l’arrencada del Barça a la Catalunya industrial, marcada per la influència europea, i com això cristal·litza amb el catalanisme polític. Per contra, es produeix la dictadura de Primo de Rivera, que veu com tot aquest ressorgiment és negatiu als seus interessos; el Barça en rep les conseqüències i Gamper s’exilia. A En guerra em centro en un moment en què la institució viu un moment crític quan hi ha l’esclat de la guerra civil i com ho fa per sobreviure.
És a dir, explicar la guerra civil a través del Barça.
Per dir-ho d’alguna manera, sí. La novel·la comença amb l’afusellament del president del Barcelona Josep Sunyol, l’agost de 1936, i conclou amb el partit de futbol del 39 que celebren les autoritats franquistes per reobrir el camp de Les Corts, després de plantejar-se si tancar les portes del club per sempre.
Tot un detall...
El partit va ser clarament una humiliació. El Barça jugava contra el Bilbao, dos clubs separatistes; tot van ser banderes espanyoles i nazis, l’himne espanyol i discursos, i es va obligar tots els components dels dos equips a aixecar el braç amb el “Viva Franco” i “Viva España”. Les grades les van omplir d’antics socis de l’Espanyol, poca broma! Del Barça només n’hi havia cinc de la plantilla; la resta, jugadors afins al règim; dels jugadors del Bilbao només hi havia un professional, Gorostiza, l’únic que era franquista; la resta eren juvenils que els va tocar pringar.
Quina pantomima, pitjor impossible.
Els mateixos franquistes diran que allò va ser un autèntic aquelarre. La novel·la s’emmarca entre aquests dos fets, que són molt representatius de la mateixa guerra: el trencament traumàtic i quan comença la postguerra, com el protagonista principal, el secretari Rossend Calvet, acaba destrossat per tot allò que veu.
Novel·lar-ho és més fàcil que fer història, o al revés?
És un estil diferent. Dels fets, se n’ha parlat bastant des del vessant històric. Quasi tot el que explico està documentat, tot i que sí que he parlat amb la família de Calvet, per exemple, per saber detalls de com era ell, per construir el personatge, m’ha ajudat. El que he buscat és explicar aquells fets històrics, i la novel·la et permet anar més enllà, construir personatges, entrar en els seus sentiments, relacionar els uns amb els altres, expressar el terror i la gana, etc.
A la novel·la hi ha poc esport, molta política i més història.
Sí, d’esport no n’hi ha gaire, i poques descripcions de partits. A la primera novel·la n’hi havia més, perquè Gamper va revolucionar la manera de jugar, i es feia necessari. Aquí no hi ha novetats de caire esportiu. Quan apareix el futbol és en petits paràgrafs que ens ajuden a seguir l’acció que està passant. El futbol és el motor de fons, un MacGuffin.
A Sunyol, per què el van afusellar, perquè era president del Barça o independentista? O totes dues coses?
És la pregunta del milió. Tècnicament s’entén el que va passar; Carles Llorenç i Soler Sabater s’han documentat molt sobre el tema i es pot arribar a establir algunes conclusions molt versemblants. És molt clar que Sunyol, acompanyat d’un amic periodista, un xofer i un oficial de l’exercit republicà, en el seu viatge a Madrid enviats pel president Companys, va voler visitar el front i van anar a la Serra de Guadarrama. No van comptar amb la situació canviant, es fiquen entre les línies franquistes i són detinguts. Quan aturen el cotxe, que duia les banderes republicanes, el tinent s’escapa, li disparen i el maten; mentre que als altres tres els detenen i els fan entrar en una caseta d’obres. Poc després els treuen fora i els afusellen, i els intenten enterrar en un forat d’unes obres. El més sorprenent del tema és que al principi de la guerra el més lògic és que a un alt càrrec l’interroguessin, el portessin a les línies interiors i veiessin si els era útil en un intercanvi de presoners. Però el maten. Que se’l carreguessin tan ràpidament pel fet de ser el president del Barça no sembla lògic. S’ha de ser molt fanàtic per fer-ho. Que ho fessin perquè fos separatista no té gaire raó tampoc. Però la barreja de tot, ves a saber. Això, sumat a la inexperiència dels primers dies, la precipitació –el van enterrar allà mateix– fa pensar que devien dir “què coi hem fet!?” És molt estrany.
Tant com que al camp de Les Corts els vestidors es convertissin en amagatall?
Això va ser al principi de la guerra, quan la Generalitat, a través d’en Ventura Gassol, que era el conseller de Cultura i catòlic, davant de la voràgine absoluta de represàlies i morts, i en la mesura del possible, va voler protegir la gent susceptible de ser maltractada o afusellada, per tal de facilitar-los l’escapada cap a Itàlia. Burgesos, catòlics, missaires, alguns de dretes, però en cap cas falangistes, que amb l’actuació dels comitès antifeixistes va ser un campi qui pugui, i tant el president Companys com Gassol van amagar gent per ajudar-la a fugir. Està documentat que els amagaven als vestidors del camp, unes hores o uns pocs dies. Fet d’amagatotis, en una situació caòtica.
S’esplaia amb la gira del Barça a Mèxic i a Nova York per recaptar diners.
És un tema clau. El barcelona quan comença la guerra té un deute de 177.000 pessetes. Era un deute normal, però al començar la guerra els ingressos bàsics desapareixen i seccions a les quals els anava molt bé, com la de tennis, que jugaven al Club Tennis La Salut, són decomissades. Allò és terrible. Parlem de l’intent de col·lectivitzar el Barça i altres clubs, quan els ingressos habituals es redueixen i el deute acaba sent una llosa terrorífica. La junta tenia calculat que si no es liquidava el deute entre el 1940-42 el Barça es dissoldria. Després, segons va avançant la guerra, la situació empitjora: socis que no paguen, no hi ha traspassos de jugadors... La situació és peluda. Aleshores apareix el govern de Mèxic, que busca lligar relacions, però al Barça li fa por sortir sense diners, fins que una proposta més ben girbada tira endavant, i el 37 se’n van a França. Va ser un viatge bastant mogut, els bombardegen mentre van en tren. A Mèxic hi han d’estar poques setmanes, però quan són allà tenen un èxit espaterrant: la gent vol veure el club que representa la República, els camps s’omplen, els reben per tot arreu, els jugadors són ídols, els porten a tot arreu i lliguen molt; tot més que aquí. Els demanen fer més partits i ampliar la gira a Nova York. Així, una sortida que havia de ser com a màxim de dos mesos, acaba sent de cinc. Pocs acaben tornant i els que ho fan és amb bastants diners a les butxaques, prop de 15.000 dòlars que dipositaran a París. El pare de Roca i Junyent és qui es va encarregar de les finances, i d’aquesta manera salven la situació, amb un balanç econòmic bo.
Va anar de poc, doncs, que desaparegués el club.
De fet va ser en tres ocasions durant aquest període. Primer, quan el col·lectivitzen, i allò per a ells va ser un desastre. La col·lectivització que plantejava la CNT i els comitès antifeixistes era que tots els clubs cobressin el mateix, tinguessin els mateixos avantatges. Per al Picamoixons podia ser molt bo, però per a clubs professionals com el Barça, l’Espanyol o l’Europa, no. Arran d’això va venir el deute i després el plantejament seriós del govern feixista de canviar el nom del Barça pel de Club de Fútbol España, canviar-li la samarreta i ficar-li la bandera espanyola. Imagina’t! També amb l’entrada dels nacionals volien que les tanquetes ocupessin el camp i destrossar-lo. Al final els van convèncer que no ho fessin.
I què seria Catalunya sense el Barça?
És clar, és una pregunta que t’has de fer. No hi ha ningú, ni cap institució, insubstituïble, però és difícil d’imaginar una situació en què la passió de masses que porta l’esport modern, el futbol al segle XX, no s’hagués representat amb una societat amb tant de pes civil com la catalana. És diferent una societat amb pes estatal, com el Madrid, que neix inspirat en el model del Barça i al principi s’emmirallen i tenen molt bona relació. Però el Madrid acabarà gaudint el favor del règim, la monarquia i el franquisme. La força del Barcelona era la de la societat civil. Si hagués desaparegut, potser aquesta hauria derivat a clubs com l’Hispania, el Català, el Catalunya..., qui sap.
S’entén, doncs, la dita que “el Barça és més que un club”.
Això és una frase que va popularitzar en Vázquez Montalbán, si no recordo malament, extreta de Miró Sans o l’Agustí Montal pare..., també que el Barça era “l’exèrcit desarmat de Catalunya”. Això deu venir de la dictadura de Primo de Rivera, als anys vint, quan el Barça decideix incorporar de forma simbòlica la bandera catalana a l’escut, com a representant o, més subtilment, com un ja m’entens...
L’actualitat porta a establir certs paral·lelismes amb el que està passant ara amb el cas Negreira i l’atac mediàtic i institucional d’agressió al club?
El que és significatiu és com continuen certs plantejaments. Els catalans tenim la tendència a creure que som els únics que donem simbolisme a les coses, i no és cert. Que consti que jo no soc del Barça, tot i que em cau simpàtic, ni m’agrada el futbol com a joc. Però estic convençut que el que li atribueixen, tenint en compte el món caspós que envolta el futbol, ho han fet molts altres clubs i de forma més impune, i no passa res. Mira les càrregues policials a França, que els sembla horrorós, però què va passar amb l’1 d’Octubre o els fets d’Urquinaona?