Inflar-se de mare terra

Cada vegada que emprèn un nou treball, Claudi Casanovas (Barcelona, 1956) es convenç a si mateix que serà l’últim, que ja no podrà donar res més al foc. Però acaba i en ve un altre, com si les obres s’encoratgessin entre elles. Per això, diu, “cada última vegada és en realitat la primera vegada”, perquè obre un horitzó de possibilitats encara inexplorades. La més recent, d’aquestes últimes vegades que, amb l’acabament, es tornen fèrtils, és Màter, l’exposició que té oberta fins a final de mes al Museu de la Garrotxa d’Olot i que coincideix, fins aquest divendres, amb una revisió de treballs precedents a la galeria Artur Ramon de Barcelona. Serà de les comptades ocasions de veure l’obra d’aquest artista reconegut internacionalment però de presència discreta a casa nostra, net de l’escultor Enric Casanovas i de l’expert en laca japonesa Ramon Sarsanedas, que ha fet de la ceràmica una forma de pensament, sovint amb peces de gran format cuites a altes temperatures que acaben assemblant-se a certs afloraments de la natura, com els bolets de soca, els meteorits o els despreniments volcànics, amb la diferència substancial que no representen sinó l’esforç invers: portar la terra a ebullició, tones de terra, perquè deixi de ser tirànica i ens parli quasi murmurant, com les monjoies, com les pedres mil·liars, com els menhirs. Màter és “el darrer impuls” en aquesta recerca que sembla inexhaurible a través de cinc escultures de gran format i cinc gravats que hi tenen relació, més tres peces de la sèrie El jardí de la lluna plena (2013) (unes quantes més són als jardins de l’estudi RCR Arquitectes de la Vall de Bianya) que evoquen la negror enigmàtica de les verges trobades i que serveixen de preàmbul i contrast de l’obra recent.

Si a les Llunes havia buscat la forma polida i tancada en si mateixa, ara “volia crear formes més explosives, amb deformacions i protuberàncies que les projectessin enfora”, realment com si respiressin, com si per dins bategués una energia que es barallés, alhora plegant-se i expandint-se, per sortir. És aquest batec (en algunes peces, encara efervescent), el que les emparenta amb una certa imatge ancestral de la mare, que entén a la manera primitiva de la venus de Willendorf, una estatueta de pedra calcària del paleolític que cap a la mà, tota botida de carn, però també amb el mateix procés de creació ceràmica, que Claudi Casanovas fa explícit amb la fotografia que serveix de cartell de l’exposició: una visió per l’ull del forn d’una de les peces mentre es cou a a mil dos-cents graus, quan encara no saps què en sortirà. “Quan està fent-se, és quan és més viva”, diu. Casanovas, que ha treballat en aquesta sèrie els últims dos anys al seu taller del mas La Costa, a Riudaura, comparteix la convicció de l’artista anglès William Tucker que tota l’escultura es pot compendiar en dos models fonamentals: les peces que es drecen i la venus de Willendorf.

Les seves “mares” protuberants, cobertes de grumolls, en què cada bombolla és com un òvul, “un fractal que obre la possibilitat d’engendrar una altra peça enorme”, inflant-se per vèncer una resistència interior com un Laocoont bracejant amb la serp, responen a aquest principi. Però hi ha alguna cosa més: l’acostament a la mística italiana Angela Volpini i les seves visions de la Verge des que era una nena. “El món dels símbols és molt a prop del de l’art, que també es basa en intuïcions, en coneixements no racionals”, explica l’artista, que per primera vegada ha pintat una de les seves peces, tota de blanc, per reflectir la llum de les revelacions. Els cinc aiguaforts, també de gran format, parteixen de peces fallides de la mateixa sèrie, que al setembre exposarà a la galeria Capazza de Nançay. “Són “projeccions de fragments” d’obres que va descartar i que representen, diu, “el pas perdut que es conserva en la memòria”. També en el paper s’agrumollen i malden per emergir a la llum, però a pesar de les dimensions, com les ceràmiques, inviten més al recolliment que al soroll.