El Max del Raval

Podria ser un dels 56.000 habitants que viu en el quilòmetre quadrat del Raval. Però no parlem d’ell. Ens referim, en canvi, al premi que els socis de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) van entregar la nit de dilluns a Cadis a La gata perduda (amb més de 1.000 artistes vinculats) com a millor musical i espectacle líric. El llibret de Victoria Szpunberg i la composició d’Arnau Tordera ja van demostrar la capacitat d’empatia de les arts en viu, quan es van estrenar a l’octubre al Liceu. Després de 175 anys en què el teatre d’òpera els ha girat l’esquena, els va obrir les portes amb una història que batega Raval per tot arreu. La maquinària del Liceu és molt gran i ja se sap que s’està treballant un nou projecte que podria estrenar-se d’aquí a quatre anys. Valentí Oviedo va voler dedicar el premi als artistes que impulsen l’art comunitari per millorar les persones del seu entorn.

El del Liceu no va ser l’únic premi que va celebrar el talent a Catalunya. Pere Arquillué va reclamar que el seu Max per L’adversari hauria de ser ex aequo amb Carles Martínez, el seu company d’escena en aquest drama, inspirat en un crim real. Lali Ayguadé va endur-se dues pomes: com a millor ballarina i coreògrafa de Runa. L’artista va reconèixer el treball de distribució, en uns anys en què és molt complicat girar espectacles de dansa.

Laura Clos (Max a la il·luminació per Rojos, de Miquel Barcelona) va arribar a Cadis després d’un any de voltar per la Patagònia. Emocionada, va improvisar (incapaç de llegir el paper). Sí que va repassar les notes Bet Orfila (La Perla 29) en rebre el premi del públic pels nou anys d’El Petit Príncep. El compositor Manu Guix va celebrar que el guardó esperonava a arribar a la desena temporada d’aquest musical que parteix del conte de Saint-Exupery, escrit fa 80 anys i que encara emociona.

L’humor el va posar Tricicle (Max d’honor). Reivindiquen que estan a la meitat de la seva trajectòria, encara (calcula Paco Mir). I que es creï el ministeri de l’humor, que garanteixi una dosi de riure sa diària, va proposar Carles Sans. Joan Gràcia va confessar que no li agrada el teatre, que ell viu per menjar bé. I que l’art i les gires mundials li han permès la seva felicitat de 103 quilos actuals. El Pont Flotant (una companyia que ha deixat de fer temporada a Barcelona però en què s’han vist Com a pedres, Exercicis d’amor o Jo de major vull ser Fermín Jiménez) va rebre el premi a l’autoria teatral per Eclipse total, que parla amb la seva ironia habitual, sobre la mort.

Dilluns, a 1.111 quilòmetres de distància de la gala dels Max (van tenir l’elegància de celebrar l’arribada dels premis Talia), el Tantarantana celebrava els 30 anys en una festa quasi familiar, de pell. Segur que en alguns dels seus projectes educatius hi ha algú que es diu Max, i que és del Raval.