“El món pot ser molt violent amb qui surt de la norma”

Està posat amb tota la intenció. Aquesta frase en concret en principi no era al guió, em semblava obvi, però finalment em van dir que no estava de més explicar-ho. Les abelles són les garants de la biodiversitat i hi ha números que són més que un número. En èuscar, l’onze s’utilitza per dir infinit. Vint mil crec que pot representar també aquesta idea. I realment és així, hi ha vint mil espècies.

Sí, hi va haver un cas que a la societat basca va marcar un abans i un després pel que fa a la visibilitat de la infantesa trans, el suïcidi d’Ekai. Tristament, aquest era el seu objectiu: va deixar escrita una carta que deia que ho feia per fer visible la realitat dels que estaven en la seva situació i per facilitar el futur dels que venien després. Va ser l’inici d’un debat que ha anat enriquint-se i desenvolupant-se fins al punt que, només cinc anys després, s’està aprovant una llei que tindrà encara molts dèficits, però reconeix i garanteix una sèrie de drets a un col·lectiu que estava desprotegit. Va ser un despertar per a la societat basca.

Ja que ho dius, cal posar atenció en com ho anomenem, perquè un d’ells volia que se l’anomenés Iván i ser un nen.

Com que tenia aquesta necessitat de fer el retrat d’un rusc familiar i donar valor a la diversitat, em semblava interessant trencar la inèrcia del punt de vista únic i fer més aviat un gresol de representacions amb aquesta diversitat de dones. Planteja preguntes com ara què és ser una nena o una dona. No hi ha un concepte de dona, hi ha moltes interpretacions i formes d’actuar, de ser dona i de ser. Reunir dones de diferents generacions em permetia mostrar què havia estat ser dona i la seva identitat de gènere en el seu context històric: l’àvia, la tieta... Volia enriquir els clarobscurs d’aquesta diversitat.

Sovint infantilitzem els més petits, els diem que és una ximpleria fer-se pipí al llit, per exemple, i tirem endavant perquè no tenim temps per aturar-nos. Això és així i ja està. Ens oblidem del més important, de les relacions humanes, de qui tenim davant, de com ens cuidem.

Sí, és clar. Amb l’escena de la piscina vull posar en evidència que el món pot ser molt violent amb qui surt de la norma. En el món adult ho hem naturalitzat molt, això és així i ja està: banys de nois i banys de noies. Però hi ha una persona que no sap expressar per què se sent tan violentada i reacciona amb una rebequeria. Però no ho és, ni és un problema menor. És una reacció a la violència amb què s’ordena el món, de manera tan binària i segregada.