“Sant patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”

Barcelona és una ciutat de llegenda de Sant Jordi, de dracs i de roses. I ho és tot l’any i des de fa molts segles. Sense adonar-nos-en, cada dia passem per davant d’edificis històrics que tenen detalls ornamentals dedicats al patró de Catalunya i a la bèstia mitològica que va vèncer, i un munt de façanes amb una abundància de flors que són un regal per a la vista.

El Sant Jordi més antic s’imposa a la façana gòtica del Palau de la Generalitat, la del carrer del Bisbe. Va ser creat a principi del segle XV per l’escultor Pere Joan, amb una llança que es va perdre, la princesa posant cara de gàrgola i el cavaller protegit d’un casc tan peculiar que el fa assemblar-se a un astronauta (de fet, hi ha qui amb bon sentit de l’humor l’anomena “el Sant Jordi astronauta”). A l’edifici del govern català, però, té competència a acaparar l’atenció: el Sant Jordi més fotografiat per tenir-lo de record és el de la façana principal, la renaixentista de la plaça de Sant Jaume, tot i que aquesta, d’escultura, d’Andreu Aleu, no pertany a l’època (ni, no ens enganyem, té tanta qualitat artística). Hi va ser instal·lada el 1871.

Els millors Sant Jordi estaven a punt d’arribar. Van sortir del laboratori del modernisme per obra i gràcia dels arquitectes que van transformar la fesomia de la ciutat armats del seu ideari catalanista (i de les fortunes de la burgesia, que els va encarregar les seves residències, i que llavors també n’era, de catalanista). “Per a ells, Sant Jordi matant el drac era el símbol de la lluita del poble català”, explica la historiadora de l’art Beli Artigas , que destaca els magnífics exemplars que va gestar l’artista Eusebi Arnau per a tres cases emblemàtiques de Josep Puig i Cadafalch: la Martí (carrer de Montsió, 3), seu de la taverna d’Els Quatre Gats; l’Amatller (passeig de Gràcia, 41) i el Palau Baró de Quadras (avinguda Diagonal, 373). En tots tres casos, Sant Jordi enfonsa sense pietat la llança dins de la gola del drac, en postures èpiques i gairebé impossibles, o només possibles en les pel·lícules amb efectes especials.

Però va ser a la Casa Terradas (avinguda Diagonal, 420), popularment coneguda com la Casa de les Punxes, on Puig i Cadafalch faria el manifest més explícit del seu pensament polític. Aquí el valent cavaller apareix representat en un panell ceràmic amb una inscripció: “Sant patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat.” “Este edificio es un crimen contra la nación española”, digué, en veure’l durant una visita a Barcelona, el cap del Partit Republicà Radical Alejandro Lerroux. Sorprenentment, va sobreviure al franquisme. “Puig i Cadafalch n’estava tan orgullós, d’aquest Sant Jordi, que fins i tot s’hi va esculpir un autoretrat a sota”, indica Artigas, gran coneixedora de la història de la Casa Terradas i de la feliç conjunció d’art, arquitectura i catalanisme que vessa per tots cantons. Ja que hi som, no passin per alt dos altres panells ceràmics, aquests amb roses.

Antoni Gaudí també va pouar del coratjós personatge al llarg de la seva trajectòria. Filtrat per la seva genialitat, és clar, el que el va alliberar de tota representació convencional. ¿A qui si no a Gaudí se li podia ocórrer dissenyar la teulada de la Casa Batlló (passeig de Gràcia, 43) imitant l’esquena d’un drac amb les teules ceràmiques disposades com escates i travessat per una creu de quatre braços que emula l’empunyadura d’una espasa? L’arquitecte era un devot d’aquests animals infernals. El de l’entrada dels pavellons de la finca Güell (avinguda de Pedralbes, 7), de ferro forjat, és potser el més monstruós de tot Barcelona. El cobert de trencadís del Park Güell, el més famós i instagramejat per les masses de turistes, hi ha dubtes que en realitat no sigui una salamandra.

Sigui com sigui, Gaudí era un altre catalanista de pedra picada sense complexos. “A la Casa Botines de Lleó, una de les seves poques obres fora de Catalunya, també hi va posar un Sant Jordi”, diu Valentí Pons Toujouse, l’ànima del gran catàleg en línia del patrimoni modernista, català, espanyol i ara ja també, amb les últimes recerques que hi ha incorporat, mundial ( www.arquitecturamodernista.cat ). L’escultura del patró de Catalunya en terres castellanes va haver de ser retirada als anys cinquanta pel seu lamentable estat de conservació. Sembla que alguns haurien preferit que el seu lloc l’ocupés a partir de llavors una imatge de la Virgen del Camino, però el cas és que finalment va reaparèixer de nou Sant Jordi, una còpia de l’original que hi continua lluint.

Pons, viu observador del llegat modernista, anima els ciutadans a passejar per Barcelona amb els ulls desperts: “Quan menys t’ho esperes et trobes un motiu decoratiu sorprenent.” Per als que els pot faltar temps per explorar la ciutat, hi ha dues bones opcions. El recinte de l’antic hospital de Sant Pau, de Lluís Domènech i Montaner, on conviuen més de 300 roses, dracs i figures de Sant Jordi. I el Palau de la Música Catalana, del mateix brillant arquitecte del qual enguany se celebra el centenari del naixement, on hi ha més de 2.000 roses escampades per tot l’edifici i, a la façana, un altre dels Sant Jordi que deixen sense alè: a la mà dreta hi té la bandera i a l’esquerra, l’espasa dreta. El va concebre Miquel Blai i forma part del grup La cançó popular, un hit de l’escultura catalana.

Per caçar dracs, un llibre de guia publicat fa uns anys: Drakcelona, del fotògraf Josep Martínez, en què es proposen rutes per veure’n 500. Compte que n’hi ha de molt amagats. D’altres estan tan integrats en la nostra vida quotidiana que si desapareixessin d’un dia per l’altre els trobaríem a faltar. Per exemple, el que controla la Rambla des de la Casa Bruno Cuadros, per als amics Casa dels Paraigües, ben exòtic, de tradició oriental, l’estil dominant en aquest edifici dissenyat el 1888 per Josep Vilaseca.

Un altre llibre, aquest per seguir les petjades del cavaller i la seva gesta: Sant Jordi a Barcelona, de Narcís Sayrach. Dos-cents, inclosos també els que estan representats en obres de museus.

Comptar les roses ja seria una tasca més estressant. Pons ens anima a enfocar bé la mirada per capturar la que hi ha enlairada a la Pedrera, que Gaudí va esculpir dedicada a la primera propietària de la casa, Roser Segimon. Du per barret una M de Maria, i sobre aquesta Gaudí havia pensat col·locar-hi una enorme escultura de la Mare de Déu amb Jesús, flanquejada pels arcàngels sant Miquel i sant Gabriel. Carles Mani, col·laborador habitual de Gaudí, va realitzar un model de guix. Pel motiu que fos, no es va acabar fent.

La solitària rosa de la Pedrera contrasta amb decoracions tan exuberants com la de la part superior de la façana de l’edifici de la plaça Comercial, 1, davant del Born. Aquest jardí de roses esgrafiades és espectacular. A la Casa Rabaseda (Diputació, 158), ens reben sobre la porta, en forma de garlanda que embelleix un ull de bou de vidre. I al podi de les millors roses del país també hi serien les de la Casa Anguera de Reus, que sobresurten del mur, i les del despatx Lluch de Sabadell, que s’enfilen per les columnes que sostenen la galeria d’arcades.