Llibres

En la pell dels escriptors

Diverses biografies novel·lades recreen la personalitat de creadors clàssics i singulars

Colm Tóibín, Elin Cullhead, Michael Kumpfmüller, Sebastià Portell i Màrius Serra desentranyen els clarobscurs del talent artístic

Els biopics recreen la personalitat, sovint turmentada i complexa, d’artistes i escriptors
La novel·la sobre la vida d’una persona real s’ha de sostenir fins i tot en el supòsit que no existís

Les novel·les sobre la vida d’escriptors reals són tan antigues com la mateixa història de la literatura, si agafem en un sentit prou elàstic aquest subgènere per considerar que els diàlegs que Plató va posar en boca de Sòcrates, i a través dels quals ens han arribat les poques notícies que coneixem de la seva existència, constitueixen, en un estil més aviat aforístic, el primer biopic de la literatura occidental. En general, però, quan es parla de biopics, el primer que venen al cap són certes pel·lícules, basades o no en llibres concrets, que recreen la personalitat, sovint turmentada i sempre complexa, d’artistes i escriptors, però també de polítics, magnats, aviadors, reis i reines, gàngsters, boxejadors, aventurers o jugadors de beisbol. De fet, aquest terme anglès que es podria traduir com “cinema biogràfic” va néixer per definir la dramatització de la vida de personatges històrics a través de la pantalla, però a falta de denominacions específiques s’ha acabat adoptant també per a les novel·les que aborden les interioritats d’una personalitat en el procés de desvelar el seu talent o de malbaratar-lo, encara que tot sovint les narracions d’aquesta classe es decantin fatalment, o bé per construir l’ídol com a monstre, o bé com a geni.

En el ram llibresc, sol haver-hi tirada als biopics d’artistes mitificats per la llegenda (Picasso fa uns quants cameos en nombroses obres de ficció: a Amor a l’art, de Tània Juste, per no anar gaire lluny) o dels que ha contribuït a rescatar la relectura feminista del cànon (la Leonora [Carrington], d’Elena Poniatowska; l’Artemisia [Gentileschi], d’Anna Banti). Solen ser obres nascudes de la fascinació pel personatge que, amb més freqüència del que convindria, flaquegen sobretot perquè, a mig camí de la biografia i la ficció, no han tingut la destresa d’equilibrar ni la fiabilitat d’una ni l’enginy de l’altra. Per sort, hi ha excepcions portentoses, com l’aproximació que va fer Melania Mazzucco a l’escriptora i aventurera suïssa Annemarie Schwarzenbach a Ella, tan amada (Anagrama, 2006), o la d’Àlvar Valls al nostre Verdaguer a Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984, 2020). Per cenyir-nos a biografies novel·lades vigents aquest Sant Jordi, n’hi ha tres de molt recomanables. La primera és El mag (Amsterdam), de Colm Tóibín, en traducció de Ferran Ràfols Gesa, que s’endinsa en la vida íntima de Thomas Mann, un dels escriptors en llengua alemanya més famosos del seu temps, junt amb Stefan Zweig, just en el moment que va abandonar el seu país per l’ascens del nazisme, l’any 1933, amb la dona i els fills, entre els quals Klaus, Golo i Erika Mann, també escriptors (i amics, per cert, de Schwarzenbach), i posa de manifest les contradiccions d’un intel·lectual que, sota la pàtina de l’ordre i la integritat moral, amagava un home imperfecte i indecís. Tóibín havia fet un exercici semblant a propòsit de Henry James, el més europeu dels escriptors nord-americans, a The Master. Retrato del novel·lista adulto (Edhasa, 2006), però aquí supera el seu precedent en tensió narrativa i sobretot en l’ambivalència del seu personatge.

Els altres dos biopics novel·lats que mereixen atenció tenen per protagonistes dues autores de culte. El més estimable és, sense cap dubte, Eufòria (Les Hores), d’Elin Cullhead, una escriptora sueca que es fica dins el cap de la poeta nord-americana Sylvia Plath per fer-li dir, no el que ja sabem per les biografies, sinó el que només podríem haver entès si sentíssim, com ella, que “jo era una pèrdua de temps”, una “farina d’ossos”, en comparació amb “ell”, Ted Hugues, el marit, el poeta llorejat, per més que per dins covés “un teixit d’ira que estava massa podrit”. És un exemple molt valuós per entendre que una de les funcions de l’escriptor, també quan se serveix de vides reals, és ordir un artefacte narratiu que se sostingui per si mateix, fins i tot en el supòsit que tal persona no hagués existit. L’alemany Michael Kumpfmüller ha assajat de fer el mateix amb el relat dels últims deu dies de Virginia Woolf, just abans del suïcidi, a Ai, Virginia (Edicions de 1984), un exercici dolorós, organitzat com un dietari en tercera persona, que desvela allò que els diaris reals de l’escriptora ometien.

Entre els autors catalans, l’atracció pels creadors singulars ha donat lloc a dues novel·les inspirades en artistes incompresos del nostre país. Sebastià Portell narra l’ascens i la caiguda del pintor i escultor Ismael Smith a Les altures (Empúries), i Màrius Serra desentranya el llarg procés judicial que va relegar Maties Palau Ferré a l’oblit a La dona més pintada (Proa).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia