Superilla o arxipèlag literari?

Es fa estrany passejar la diada de Sant Jordi i no trobar-se mainada perseguint-te per vendre’t una rosa. Que les escoles i botigues del barri estiguin tancades i no hi hagi parades, no hi ajuda gens, i encara menys avui dia, que tampoc és que els balcons s’engalanin amb senyeres com es feia abans. Per trobar ambient t’has de desplaçar al centre. Bé, també és un dir: si de cas als extramurs de la ciutat, a la Devesa, talment com si fóssim a l’octubre en plena celebració de les Fires de Sant Narcís.

Allà t’adones del poder que tenen la rosa i el llibre, imbatibles contra qualsevol inclemència i batallant, any rere any, contra els elements adversos, sigui una pandèmia mundial o pluges torrencials com la de l’any passat. Sant Jordi ha tornat amb força, per molt diumenge que sigui. També està demostrat que es faci on es faci sempre serà un èxit. La jornada d’ahir, celebrada a l’esplanada de la Copa, l’espai reivindicat pel Gremi de Llibreters, en va ser una demostració. A Girona, que sempre som –o volem ser– una mica diferents, no tenim una superilla literària com a la capital catalana, sinó que preferim tenir un arxipèlag d’illes interconnectades per passos zebra amb una policia local destinada a fer fluir el trànsit rodat i de peu a les hores punta. Que és tot el dia.

Si a la Rambla encara hi havia més d’un despitat preguntant-se “On són les parades?”, la nova ubicació postcovid no tenia pèrdua: un núvol de pols que s’enlairava era un senyal inconfusible. Més difícil era trobar els autors de llibres signant exemplars, desplaçats al bell mig d’aquesta illa com si els haguessin refugiat del tsunami de gent. El món al revés.

“A ningú no li agrada aquesta ubicació, però mira quanta gent hi ha!”, es comentava. La divisió d’opinions era a peu de carrer. Que sí, “que tot està més esponjat”, que “si la Rambla era un cul-de-sac”, que “tot ara és més fluid”... Que no, “no m’agrada gens”, que “això no és Sant Jordi”, que “s’ha perdut l’essència”... Tot això discutien una parella al bar situat al damunt del promontori de la Copa, per cert, a tocar d’un escenari on es recitava poesia i es feien concerts (aquests, Fina! i Tramma, amb més públic que no pas els primers).

És cert que mai plou a gust de tothom (de fet, ja ni plou), però certament no és el mateix un Sant Jordi a la Copa que a la Rambla. Qui no es talla i es mostra molt crític amb aquest emplaçament és una veu autoritzada, la del degà dels llibreters Guillem Terribas. “Això és fora muralla. Som l’única ciutat catalana on Sant Jordi no se celebra al centre de la ciutat, al seu cor, ocupant carrers, com ha de ser!”, manifestava. “Això sí, es factura més. Però acabarem que una empresa serà qui ho organitzi tot. Estem perdent una essència gestada després de seixanta o setanta anys.” Terribas, com molta altra gent amb qui vam parlar, és partidari de fer un circuit que enllaci diferents carrers com es fa per Tots Sants, esponjant la Rambla. L’escriptora Mar Bosch, que l’acompanyava en la passejada en aquell moment, també se sumava a la queixa i afegia: “Com a autora, serem on vulguin, però com a lectora, ciutadana i gironina, m’agrada passejar pels carres de la ciutat. Fira no, festa sí!”, clamava.

A les illes annexes es trobaven les entitats. Unes en una rotonda que està a punt d’arrabassar-li el títol de l’illa més petita del món a Bishop Rock del llac Ontario; altres de més afortunades, situades a l’avinguda de Ramon Folch. Als polítics ni ens vam atrevir a preguntar-los res, arraconats a tocar dels jutjats, no sabem si per intimidar alguns partits que, malauradament, els freqüenten sovint.