opinió
Un sant molt laic
Els àpats amb regust literari són una pràctica habitual que beneeix un Sant Jordi mundà
Per sort tenim un patró sofert. No fa lletjos a qüestions terrenals com el joc, que tolera si és de consum moderat. De fet, un sorteig de la Grossa porta el seu nom. També, si és de consum festiu, tolera la beguda. Ahir al metro de Barcelona la cervesa Estrella Galicia anunciava el seu producte amb el Sant Jordi i el drac ballant al voltant d’una ampolla. I això que Sant Jordi és literalment un cavaller: regala roses a totes les estimades. I també als estimats, pràctica que el sant beneeix com el signe de tolerància que representa. Ni tan sols les crítiques que ha rebut sobre el maltractament animal són certes. El drac sols era una representació simbòlica. L’autèntic Dragui va fer carrera a la televisió presentant la sèrie Història de Catalunya i actualment ha esdevingut un simpàtic peluix, mascota de la diada. A diferència dels seguidors d’altres sants i marededeus, els de Sant Jordi no s’ofenen si se’n fan acudits. Saben que, a més de tenir passió per la lectura, és molt de la broma i un bon company de taula. Sant Jordi és de bon cruspir i un panarra; per això té el seu propi pa fet amb sobrassada.
Aquest vessant de Sant Jordi, amant de taules, sobretaules i aperitius a peu dret, forma part dels molts rituals de trobades en una de les celebracions amb protagonista religiós més destacades de la nostra cultura, per damunt de la del seu col·lega Sant Joan, molt criticat per la seva tendència al xivarri.
Així no és gens estrany que entre les celebracions literàries de la jornada destaquin les trobades de caire literari tot fent un mos. A Barcelona, la primera de totes va ser dissabte al vespre a la terrassa de l’hotel Casa Fuster. Grans vistes de la ciutat en el lliurament dels premis Continuarà, un espai cultural televisiu que ja no existeix però que RTVE ha conservat com a nom dels seus guardons. A més de picar, els guanyadors podien, en arribar a casa, menjar-se el trofeu: un artístic dolç en forma de rosa. I, a més, a tots els convidats se’ls va obsequiar amb una caixa de bombons. Un bon començament dietètic!
En acabar aquest acte, la tradició diu que cal anar a la festa dels ministres, la festa de La Vanguardia. No soc prou VIP i no hi he estat convidat. És clar que també he de guardar gana i energia per l’endemà.
Puntualment, el dia de Sant Jordi, premsa i escriptors es troben a dos quarts de nou a la pastisseria Farga de la Diagonal convocats per Edicions 62: hi trobem la Gemma Ruiz, premi Sant Jordi amb Les nostres mares; Gemma Ventura, premi Josep Pla, amb La llei de l’hivern, i Andreu Claret, premi Ramon Llull per París érem nosaltres. Unes preguntes, cafè ràpid i toca signar. Més ràpidament ha d’anar Gemma Ruiz, que tindrà parlament amb l’alcaldessa Ada Colau en l’esmorzar al Palau de la Virreina. Ruiz fa doblet, ja que aquest any ha estat la pregonera de Sant Jordi.
Faig un tomb pels carrers adjacents a la Rambla, tots plens a vessar. Decideixo enfilar passeig de Gràcia amunt per anar a un altre aperitiu d’Edicions 62. Missió gairebé impossible. La gentada omple tota la superfície del passeig. Mai, mai, mai he vist un Sant Jordi tan nombrós com aquest.
Finalment arribo a l’hotel Condes de Barcelona. Soc puntual. Els que no ho són, són els organitzadors: a la porta em diuen que no es pot passar, que trigaran com a mínim mitja hora. El retard és norma de la jornada. Sobretot per als explotats escriptors que de quatre a cinc signen al passeig de Gràcia i de cinc a sis han de ser al Raval. Impossible mentre no existeixi la teletransportació.
Decideixo no esperar i vaig cap a un nou destí: el dinar de Penguin Random House, un clàssic dels àpats de Sant Jordi que permet un respir als escriptors. Però no gaire. No tenen temps per prendre el cafè, ja que a les quatre, de nou signatura.
Com si no hi hagués prou tiberi, hi ha un gest clàssic de tipus semiprivat en aquest mateix dinar que consisteix en la degustació d’un formatge artesà. Un dels veterans del periodisme cultural català és també mestre formatger i cada Sant Jordi en porta un per fer un tast. O sigui que a punt de rebentar.
Per sort, les converses desengreixen i en tinc una amb els vells companys d’El Punt Avui que són al dinar com a autors. Tura Soler i Jordi Grau, que no paren de tenir actes i signatures amb el seu llibre Sense càstig, amb què han sacsejat la crònica negra amb els seus crims sense resoldre. Em pregunto si en una propera edició inclouran el cas sense resoldre del periodista que va desaparèixer després de preguntar a un agent literari: “Aquí quan es dona el berenar?”