Xavier Bosch, Gemma Ruiz, el de les calces i una mica de tot

Si al migdia d’un Sant Jordi normal demanaves als llibreters quins títols estaven tenint més sortida, la majoria arrufaven el nas i et filtraven reticents, com si et passessin a contracor un canuto per sota el taulell, un parell o tres de noms que, insistien, no t’havies de prendre com una enumeració fiable. Els lectors són lliures, són imprevisibles, són inclassificables, diversos i anàrquics en les seves eleccions, afegien, i te n’anaves contrita cap a la parada del costat on, amb un altre arronsament de nas, et cantaven de fet els mateixos títols. La varietat és un valor que es deprecia en picat per Sant Jordi. Però ahir, la desgraciada reportera a qui cada any (voldria equivocar-me, però em temo que ja en fa més de trenta) li toca fer l’inventari dels supervendes a Girona va descobrir una novetat: per primera vegada en molt de temps, els llibreters no només es posaven d’acord en els llibres que despatxaven més hores abans que el Gremi facilités la llista “oficial”, sinó que a sobre no calia ni pressionar-los perquè te’ls diguessin. “Aquest any la gent va molt llançada”, em va comentar una jove dependenta del passeig de la Copa amb els ulls brillants d’alegria per haver perdut l’aposta amb els companys de parada que havien decidit portar-hi, “a veure què”, dos exemplars de l’Ulisses, de James Joyce: els havien venut tots dos, i Joyce no surt a la tele ni el recomanen els instagramers. Si treus els llibres al carrer, aquestes coses també passen, no perdem la fe, però abans que m’embargui l’eufòria la noia m’aclareix que passat el migdia ja havia exhaurit tots els exemplars que tenia, i no eren pas pocs, de 32 de març (Univers), l’última novel·la de Xavier Bosch, que havia anat desapareixent a velocitat igual de vertiginosa de tots els altres taulells i que va ser sense cap discussió això que se’n diu “el triomfador de la diada”. Una de les millors, per cert, que recorden els llibreters consultats, que admetien, també sorprenentment sense cap reserva, que estaven fent “molta caixa”. Hi ajudava que fes bon temps (massa i tot) i que la coincidència en diumenge hagués convidat a sortir famílies senceres al carrer que es regalaven els llibres de pares a fills i d’avis a nets (quan cau en dies laborables, al migdia només t’hi sols trobar els estudiants que fan campana i els funcionaris).

En algunes parades encara els quedaven exemplars, cada vegada menys, però, de Les nostres mares (Proa), el premi Sant Jordi que ha consagrat la periodista Gemma Ruiz entre els autors de gran èxit, però un altre llibreter m’advertia que “fa més setmanes que es ven que el de Xavier Bosch”, de manera que podrien acabar compartint fifty-fifty la corona del supervendes gironí..., si no fos per la irrupció d’un tercer en discòrdia. Es diu Les calces al sol (La Campana), de la jove escriptora de Puigcerdà Regina Rodríguez Sirvent, que hi novel·la la seva experiència com a au-pair als Estats Units. Com que molts no n’havien sentit a parlar mai, a moltes parades m’informen, sense cap voluntat de fer-ne broma: “Se’ns han acabat les calces”, observació que desarmaria el reporter més bregat en diades santjordinesques però que, potser per la claca de sol que queia al descampat de la Copa, a mi més aviat em va sonar a justícia poètica.

Indagant una mica més aquí i allà, salten un parell de títols més que també “arrasen” (verb que només convé fer servir en casos excepcionals, i Sant Jordi ho és): Pregària a Prosèrpina (La Campana), d’Albert Sánchez Piñol, i El Grinch de Sant Jordi (Comanegra), el còmic de Jaïr Domínguez il·lustrat per Oriol Malet. En literatura de no-ficció, El retrat de matrimoni (L’Altra), de Maggie O’Farrell (anem bé, penso), i De la sabana a Mart (Rosa dels Vents), de Xavier Sala-Martín (potser no tant), una mica al davant de Quan deixi de ser jo (Columna), de l’actriu Carme Elias, i Crims: pecats capitals (La Campana), de Carles Porta, creador del millor eslògan del gremi d’electricistes. Pel que fa als autors gironins, els que van tenir més requesta, d’acord amb les dades facilitades pel Gremi de Llibreters, van ser Sense càstig: deu crims impunes (La Campana), dels periodistes d’El Punt Avui Jordi Grau i Tura Soler; Marí (La Magrana), de Maria Mercè Roca, i Sempre tindré París (L’Avenç), del crític de cinema del mateix diari Àngel Quintana.

Donem fe que els lectors revelen que “l’ésser humà és extraordinari”, com l’Aquarius, agafant converses al vol (“no sé quin et regalaré, però només he de pensar quin no em compraria jo mai de la vida”) o apostant-te en un racó de parada i reprimir les ganes d’abraçar la parella que s’endú un llibre de Tolstoi i un altre de Dostoievski. Això és poc abans que l’enèsim llibreter atrafegat que consulto em doni, per fi, el titular: “Els que més estem venent són Xavier Bosch, Gemma Ruiz, el de les calces i una mica de tot.”