Tot va anar tan i tan bé

En diumenge i amb una meteorologia agradable, la diada de Sant Jordi al centre de Barcelona no podia ser altra cosa que multitudinària. A la gran majoria de localitats catalanes els carrers més cèntrics potser no van estar tan plens de gent, però igualment s’hi van generar sensacions satisfactòries.

El Sant Jordi del 2020 va ser tan atípic com emocionant, una peça única –esperem que per molts anys–, sense ningú als carrers. El del 2021 va ser el de “ganes de Sant Jordi”. L’any passat va ser el de les pedregades. El que vam viure ahir va ser, potser, el de la pregunta: quin pot ser el sostre de la festa? Pel que fa a la capacitat d’absorbir més i més visitants, més parades de llibres i roses, més autors signant... Hi ha qui aposta perquè anem fent i ja es veurà si cal canviar res, qui proposa que és necessari asseure’s a fer una previsió de futur i qui ja reclama que la festa de Sant Jordi duri una setmana que culmini el 23 d’abril.

Vaig agafar el metro per arribar-me a la superilla, a la temporal, no a alguna de les fixes com la de Consell de Cent, encara en obres. La d’aquest any ocupava tot el passeig de Gràcia, des de la Gran Via fins a la Diagonal, afegint la rambla de Catalunya i Pau Claris. Es va recuperar la Rambla –entre Canaletes i la plaça Reial–, altres espais s’hi van afegir, com Gran de Gràcia, altres es van mantenir, com la plaça de la Universitat, i altres es van ampliar, com el passeig de Sant Joan que des de la plaça de Tetuan i fins a l’Arc de Triomf tenia parades dedicades a infantil i juvenil i còmic, també ben atapeïdes. Més còmodes eren les parades entre Arc de Triomf i la Ciutadella, amb un públic familiar.

El meu primer objectiu era visitar la superilla, però. Quan llegeixo el concepte de superilla no puc evitar imaginar-me el polític Salvador Illa amb els calçotets per damunt dels pantalons, una capeta vermella, el serrell voleiant suaument i un emblema al pit amb una triple S, de Súper, Salvador i Socialista. És evident que el sector polític en ple no va desaprofitar la megafonia de la diada per deixar-se veure. Fins i tot van desembarcar els equips nacionals, no només catalans i no només municipals. Parlant de desembarcaments, és com em vaig sentir en sortir d’un vagó atapeït com les barcasses frenades per la sorra de les platges de Normandia, el juny del 1944, sense trets ni morts, però sí tot de gent avançant amb esforç.

El símil bèl·lic no és meu, o no només, perquè el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, va declarar que “Sant Jordi és l’exemple clar que compartir la llengua és la millor manera de defensar-la” i va reivindicar que “la batalla per la cultura i per la llengua és la batalla pels drets de tothom”.

Em vaig anar acostant, per moments amb ganes de reptar cos a terra, al passeig de Gràcia. Un cop enmig del passeig hauria demanat uns arnesos per evitar ser arrossegat per una força com la de l’Orinoco. Per desgràcia estem vivint una sequera severa, però tenint en compte que al voltant d’un 60% del cos humà és aigua, allò era una riuada.

Em vaig adonar d’un greu error personal, duia un calçat lleuger de color groc –de quan el groc tenia lectura política– i caminava de puntetes per evitar les trepitjades que intuïa cada pocs passos. Tothom avançava animat, però amb una major o menor desorientació. Un cop més es va posar de manifest l’excel·lent capacitat dels humans per moure’ns evitant topades. De tant en tant aixecava les mans per damunt del cap per dissimular que anava de puntetes. Era una sardana d’un sol ballarí.

La intenció era acostar-me a les parades i anar comprovant qui signava i, si era oportú, saludar i comentar alguna cosa. Impossible. Totes les parades, i quan dic totes és totes, tenien una barrera de quatre o cinc cossos de gruix al davant i, a més, uns deu metres de gent anant i venint. Per mi que el Sant Jordi actual té alguna cosa a veure amb els ous de xocolatada amb regals sorpresa a dins. Et poses a fer una cua estrafeta sense saber a quin autor aniràs a parar. Sí que, en algunes parades, tenien l’encert de posar cartells amb noms d’autors penjats dels tendals, de manera que des de cinc o sis metres es podia veure qui se suposa que hi havia darrere la barrera humana.

Vaig veure de lluny i entre cossos Toni Cruanyes. Vaig poder acostar-me i donar la mà a l’autor valencià Joan Carles Ventura. Vaig continuar caminant, mirant cap a totes bandes, mig marejat.

Era millor seure i començar a prendre apunts del natural. Com fer esbossos però amb paraules en lloc de dibuixos. Mentre començava a anotar idees no vaig poder impedir sentir fragments de frases: “Aquell pis, el van comprar?”, “Alguns no guanyen prou amb escriure”, “No se sent representat”, “On és la meva rosa?”, “Allà qui signa?”, “De l’apocalipsi incert de la pandèmia”, “Trets a l’aire”, “Igual que a Tolstoi, que el devora”, “No sé si anar cap amunt o cap avall”... Prometo que són exemples reals, això sí, un 70% traduïts del castellà. No exagera gaire, Antich, parlant en termes de batalla...

Vaig continuar caminant a la cerca de detalls per anar acolorint la crònica d’ambient. Em vaig aturar a prendre algunes notes més i vaig sentir que algú em cridava. Era Ramon Solsona, que tot just sortia d’una parada on havia signat la seva darrera i excel·lent novel·la, Temps enrere. Em va comentar que havia vist un homenot amb un auricular i va tenir clar que s’acostava alguna personalitat. “La Colau i la Yolanda Díaz, juntes. No volia sortir a la tele al seu costat, però han entrat a la parada on era jo!”, va queixar-se, tot i que rient. Vam recordar quan, fa anys, en veure un autor avorrit, sense signar, t’hi podies acostar a oferir-li conversa i companyia. Ara ja ni veus qui signa. “Si vols la dedicatòria d’un autor concret ho has de buscar primer a internet, saber la parada i l’hora en què hi serà”, em va comentar Solsona. Has de venir informat de casa.

Vaig caminar una mica més i em vaig aturar a escriure la breu conversa. Em van tornar a saludar. Enric Faura i, pocs segons després, Josep Maria Cervera, tots dos de distribuïdores de llibres, Xarxa de Llibres i Les Punxes, respectivament. Cervera va proposar “fer una setmana de Sant Jordi que culmini el 23 d’abril”, quan li vaig comentar que el president del Gremi de Llibreters, Èric del Arco, pensa que el sector s’hauria d’asseure a decidir com veuen i volen el futur de la festa del llibre i la rosa abans no se’ls escapi de les mans.

Feia estona que sentia xiulets. Tenia la sensació d’estar en una manifestació de protesta. No, eren agents de la Guàrdia Urbana dirigint vianants i vehicles a les cruïlles. Bufaven amb ganes. Avui els deuen de fer mal les galtes. Però cap xiulet sonava tan dolç com el del final del partit del Barça, que va guanyar. Sí, tot va anar molt bé. El desig de manual d’autoajuda es va complir.