Temps incerts. Política incerta. Com la d’ara. Any 1981. Encara patia la ressaca de la mili. Vivia una de les etapes de més desorientació de la meva vida. El trànsit del hippisme a la postmodernitat.

La música, però, encara seguia sent un punt de referència vital. I també la ràdio, que em va descobrir un músic del qual sabia poc: Bruce Springsteen. I També les cançons d’un disc memorable: The River.

No vaig dubtar a comprar-lo i fer-ne difusió. El vaig portar a l’estudi del dibuixant Miquel Fuster, autor que ens va deixar el llegat del còmic Miguel. 15 años en la calle, en què narrava la seva vivència com a sensesostre. En aquell moment, però, el Miquel tenia un habitacle. Un pis freqüentat per una colla de joves que es deixaven fascinar pel personatge. The River va esdevenir el disc més escoltat en aquell cau i el tema Hungry heart, el senyal que, com es feia a les discoteques amb el tema de comiat, avisava que la festa s’acabava. “A la calle, a la calle”, cridava el Miquel.

En aquest context de fascinació pel disc, es va anunciar que Springsteen visitaria Barcelona. I ràpidament vam aconseguir les entrades. Actuaria en un escenari habitual dels concerts de rock: el Palau d’Esports de Barcelona, de sonoritat infecta. No feia gaires anys que Catalunya havia entrat en el circuit de les gires internacionals, però en al mateix espai havia pogut escoltar Santana, amb una formació històrica amb Chepito Areas; Emerson, Lake & Palmer; Queen, amb les reines amb serrell i faldilletes; Canned Heat, amb l’Os Bob Hite; Grateful Dead, amb el mític Jerry Garcia al capdavant, i Cat Stevens, abans de la seva conversió a l’islam. Grans noms però la majoria escoltats amb la sensació que els directes de rock internacionals havien arribat tard per culpa d’un règim que ens havia allunyat de la modernitat.

Però el concert de Springsteen es presentava com aigua fresca d’un riu net i cabalós. Eren els inicis dels vuitanta i aquell esdeveniment semblava obrir llum d’esperança. Una afirmació que li semblarà exagerada al lector, però no a les 7.000 ànimes que hi van assistir, que als primers sons de l’E Street Band van formar una munió de cossos que es refregaven uns amb els altres amb un desig d’estar com més a prop del Boss poguessin. Era un temps en què les infraestructures dels concerts no estaven prou rodades i la distància entre els espectadors amb l’escenari era molt més propera que en els concerts actuals.

Aquesta concentració de devots feia que la zona de seients del Palau es veiés pràcticament buida. Bé, buida del tot no. En tres cadires de la tribuna lateral superior ens havíem assegut jo, el Miquel i la Teresa, “la rubia”, que en aquella època encara no havia fet els 20 anys. La raó d’aquesta localització era que el Miquel assistia al concert amb crosses. Feia poc havia sortit de l’hospital, on li havien arreglat la trencadissa d’ossos que s’havia fet una nit en què va estrenar una moto de gran cilindrada. Anava molt begut.

Assegut, però, no va durar ni cinc minuts. En iniciar-se el concert, l’efecte de les amfetamines –les dexidrines que utilitzava el dibuixant per treballar tota la nit– que ens havíem pres va ser més potent que el sentit comú. El Miquel volia anar a la pista, on mentre enlairava les crosses es mantenia dempeus per la pressió de la gent. No recordo quins temes va tocar ni en quin ordre, només que cadascun dels assistents portava en aquell concert una bogeria singular que vam compartir en un concert que, tot i la seva potència, ha estat mitificat encara més pels que no van ser-hi que pels que vam tenir la fortuna de viure aquella nit del 21 d’abril del 1981.

El testimoni d’aquell moment s’exhibeix ara als jardins del Palau Robert de Barcelona amb una mostra de fotografies del concert fetes per l’únic fotògraf acreditat: Francesc Fàbregas, pare de la fotografia del rock a Catalunya. Fàbregas va començar a despuntar a les planes d’una revista. Si Springsteen era Déu, Vibraciones era la Bíblia.

Així de mitòmans érem aleshores.