Quan la fotografia es va convertir en art

La fotografia no va matar pas la pintura, però quan els artistes van ser conscients del seu potencial creatiu res va tornar a ser el mateix. Els surrealistes dels anys vint, enemics de les normes que imposaven les acadèmies de les arts tradicionals, es van llançar als braços d’aquest nou mitjà (que ja no ho era tant, de nou, però sí més econòmic i fàcil d’utilitzar i, per tant, més democràtic) amb una inventiva que anava molt més enllà d’immortalitzar fidelment la realitat per poder crear mons insòlits. Així va néixer l’era de la fotografia experimental, que no ha deixat d’evolucionar fins avui, sempre conxorxada amb els avenços científics i tecnològics.

Aquest segle d’exploracions i de conquestes fotogràfiques ha agafat cos d’exposició al CaixaForum de Barcelona: Visions expandides (fins al 27 d’agost), el tercer projecte que organitza el centre cultural de la Fundació la Caixa amb un dels seus socis internacionals, el Musée National d’Art Moderne Centre Georges Pompidou. La institució parisenca ha subministrat la major part dels continguts de la mostra, 171 obres d’un centenar d’artistes, històrics i contemporanis, que dialoguen al llarg del recorregut, una versió diferent del que ja s’ha pogut veure a Madrid. El Pompidou té una de les col·leccions de fotografia més importants del món, i el seu punt fort és justament la que té ànima artística. Sovint també de conservació fràgil, de manera que hi ha força material que s’ha vist poc o mai. Inclòs de Man Ray, l’artista que va passar totes les fronteres del que fins llavors s’entenia com a fotografia i que la va elevar a la categoria d’art.

Man Ray, icona de l’esperit dels temps moderns, és una de les llums de l’exposició (poc il·luminada, per cert, per protegir les delicades imatges), i, com dèiem, amb alguna peça inèdita com ara un deliciós retrat que va fer emergir màgicament trencant una placa de vidre. Potser al gran públic li sonarà molt menys el nom d’Alix Cléo Roubaud, fotògrafa i escriptora francocanadenca nascuda el 1952 i morta 31 anys després, que va utilitzar la càmera, damunt del seu pit, per autoretratar-se la seva respiració, i que es va manifestar en unes suggestives formes vegetals. “De molts d’aquests assaigs en surten imatges distorsionades, borroses i abstractes, molt misterioses. Aquest és el seu encant”, remarca Julie Jones, del planter del Pompidou i comissària del projecte expositiu.

“A aquests creadors, investigadors incansables fins al punt que els hauríem de denominar inventors, els mou una obsessió: saber com s’engendra una imatge. I no es posen límits als tempteigs tècnics, formals i temàtics”, sosté Jones. De fet, ni tan sols necessiten una càmera per fer fotografies. Man Ray fou un mestre dels fotogrames (no confondre amb els cinematogràfics), un procés consistent en col·locar objectes directament sobre un paper sensibilitzat i exposar-los a la llum.

El seu llegat va ser assumit dècades després per altres artistes, avui actius, com el nord-americà Jeff Guess, que es va posar el negatiu a la boca per, obrint-la lleugerament, capturar els objectes que tocaven les seves mans. O l’anglès Steven Pippin, convertint una rentadora en una càmera: al tambor, l’objectiu, i al calaix del detergent i del suavitzant, els productes reveladors i fixadors. Les imatges el mostren a ell mateix caminant, corrent o dalt d’un cavall. Semblen sortides d’un somni i el cas és que són ben reals.