“L’Alcover-Moll sempre dinava amb nosaltres”

La vida d’advocada no m’agradava gens, és molt dura i molt histèrica. Vaig aguantar però, després de set anys, vaig petar. Llegir m’ha agradat sempre però en aquell moment no m’havia plantejat que traduir pogués ser un ofici. Quan vaig acabar el batxillerat encara no hi havia escola de traductors.

Sí..., i fills petits. Em vaig plantejar professions per poder-les exercir fora de Barcelona. Tenia idiomes i un bon català. Vaig buscar feina de correctora. L’editor d’Empúries, Xavier Folch, em va fer una prova i... des de llavors.

No. Primer vaig ser correctora d’originals i el Folch, en veure que escrivia bé, també em va començar a passar traduccions dolentes perquè les arreglés. Passat poc temps li vaig dir que per arreglar textos així, millor que m’ho passés directament per traduir.

Sí, perquè d’anglès en sé, però considero que no prou per traduir. I de castellà, tampoc [riu]. A mi els idiomes m’han agradat sempre, des de petita, però mai havia pensat que pogués ser una professió. Als nou anys vaig començar a estudiar anglès en una acadèmia perquè soc dels que a l’escola fèiem francès. I també vaig estudiar italià, tot això d’adolescent i per gust, perquè em feia il·lusió. Com el català, que a l’escola només el fèiem com a extra. Vaig anar als cursos d’Òmnium, encara sota el franquisme... I amb la normalització em vaig començar a treure els títols, el C, el D, el K, que hi havia llavors... Quan vaig deixar de fer d’advocada tenia això, uns títols, uns papers que mai m’ha demanat ningú...

A casa el català hi era a l’ambient. Enraonant a taula, el meu pare sempre acabava apareixent amb el diccionari per comprovar el que fos i sortir de dubtes. L’Alcover-Moll sempre acabava dinant amb nosaltres, pràcticament cada dia. A casa hi havia aquesta afició domèstica. El meu nivell de català no és un regal del cel, em ve del meu pare. I de la meva mare. Tots dos podien mantenir discussions llarguíssimes sobre el matís d’una paraula, perquè, a més, ell era de Sabadell i ella és de l’Empordà.

L’altra l’has de conèixer prou per poder-ho identificar tot. Però la llengua de la qual has de dominar tots els registres, totes les formes, tots els matisos per poder reflectir el que vols és la teva, naturalment. Hi ha traductors joves que són boníssims, però alguns, o també correctors, en saben molt de llengua estudiada, però molt poc de llengua viva. No n’hi ha prou de saber les normes, cal haver escoltat diferents parles, haver llegit molt...

Proposen ells, els editors, ofereixen ells, i tu normalment dius que sí i que gràcies. Això dels autònoms és un patir... Alguna vegada aconsegueixes proposar una traducció i l’accepten, i aleshores és festa major –a mi m’ha passat mitja dotzena de vegades, no més–. I alguna vegada et proposen alguna cosa que has de dir que no, que fins aquí hem arribat.

El primer model és el pare, evidentment. Era dels de “sempre es pot fer millor”. Reconec que em vaig atrevir a llançar-me al món de la traducció perquè en aquell moment ell era viu i el tenia darrere. Les primers quatre o cinc traduccions, abans de donar-les a l’editorial, les va llegir ell. De seguida va morir, però aquells consells els he aplicat sempre. I després, llegir molt, Vayreda, Ruyra, Bertrana...

Faig novel·la, bàsicament. Algun assaig o, dins d’alguna novel·la, algun poema...

Molt poca. És difícil, depenent del poeta, tot i que és molt divertit. El que passa és que t’ha d’agradar, si no t’agrada el poeta crec que més val no posar-s’hi.

Gens. És un desastre. Quan vaig passar de ser advocada a ser traductora vaig baixar el nivell de vida en picat [riu]. Fins i tot, sent corrector et guanyes millor la vida, tot i que tampoc estan ben pagats, però pots anar més de pressa. Per traduir necessites moltes hores. Hi ha algun editor que ha fet una mica d’esforç i ha mirat de posar-se una mica més al dia. Igualment és molt just. En algun moment, entre traduccions i correccions podia viure, ara no.

No, no hi arribo. I això que sempre estic traduint, sempre tinc feina i projectes en cua. No em puc queixar, en aquest sentit. Però sola no podria mantenir-me. El que passa és que és molt maco i, a banda, jo no vull fer traducció tècnica, amb què em podria treure més sou.

Per exemple, em vaig divertir molt amb La concessió del telèfon, del Camilleri. Un dels seus primers llibres, amb una construcció molt divertida, plena de cartes, diàlegs i jocs, no hi ha narrador... O Montedidio, d’Erri de Luca, que va ser un dels primers que vaig fer. Hi ha llibres amb què et diverteixes. Amb altres pateixes, perquè són difícils, però són tan macos... Per exemple les novel·les de Magris, que són molt difícils, molt, però és un goig intel·lectual, no és un joc, però t’ho passes molt bé. I el que sempre vaig citant perquè m’agrada molt és Ànima, de Wajdi Mouawad. També L’últim dia d’un condemnat, de Victor Hugo, que costa molt perquè totes les frases són molt calculades... Hi ha diferents tipus de diversió a fer cada traducció. M’agrada traduir del francès de gent que no són francesos d’origen, africans, algerians, magribins... Són textos més imprevisibles, més variats, les imatges són diferents, una altra melodia que t’obliga a fer una altra cosa; té un plus d’interès.

No. Després hi ha novel·letes que les fas i prou, i no passa res. I altres que t’hauria agradat fer i has de dir que no perquè tens massa cua... I voldria que quan has traduït un autor, si ho has fet bé, el poguessis continuar traduint tu, perquè és una veu. Però de vegades no pot ser...

Depèn de la mena de llibre i normalment el lector no ho pot detectar, però alguns demanen molta feina. Un llibre que vaig traduir fa temps per Raig Verd i que m’agrada molt és Catorze, de Jean Echenoz. Un llibret petitó sobre la Primera Guerra Mundial. Hi ha un moment que enumera tot el que porta a la motxilla un soldat de trinxeres i és molt difícil. Aleshores vaig descobrir tot de pàgines web d’aficionats on s’estudia i documenta tot el que duien a les motxilles. Pàgines i pàgines! Ara ho trobes, però abans d’internet hauria mort amb un fragment així. Tot i internet, t’hi pots passar un matí de feina per quatre ratlles de text.

Sí. Hi ha algunes editorials que ho cuiden poc i embruta tot el col·lectiu, el de traductors però també tot el món de l’edició. Si exigeixes que un lampista sigui professional, una traducció, una edició, també ho ha de ser. I fa ràbia quan veus que no. Jo seria partidària de poder tornar els llibres mal editats...

Com que soc d’una altra època no en sé i no et puc dir gaire cosa, però em sembla un escàndol. La literatura no es pot fer així, es tracta de pensar en l’autor, de pescar els segons sentits, de decidir quina paraula li hauria agradat més...

Està bé, sí, però... no vol dir gaire res. De vegades no saps per què te l’han donat a tu, sobretot des que s’ha posat de moda tot això de les quotes... Els agraeixo tots, només faltaria, però el que em va fer més il·lusió va ser el Premi Nacional Joan Coromines [2019], i és d’aquests que et tusten l’espatlla i s’ha acabat [riu]. Potser pel record del pare, que va defensar tant la llengua, i veure que ara jo també he fet alguna cosa per la llengua que ens estimem.

No. Crec que hi ha massa llibres, que n’hi ha de boníssims, que no ens els acabarem mai i que no tinc ganes de fer més soroll. Penso que no diré res que no hagi dit gent que en sap més que jo. M’agrada molt escriure i he trobat la meva manera de fer-ho, que és traduir.

És el que m’agrada més. Les vacances ideals són una hamaca i un llibre. I als vespres també llegeixo, la novel·la que em ve de gust, no la que em toca.