El rusc de la diversitat

L’any 1973 va aparèixer El espíritu de la colmena, pel·lícula mítica del basc Víctor Erice ambientada en un poble de Castella als primers temps del franquisme. Un món clos que, sota repressió, exigeix obediència i on es vol que cada persona sigui com una abella atrapada en un rusc: una nena (Ana Torrent), però, s’inicia en el misteri de la vida amb un esperit de dissidència. Passats cinquanta anys, una jove basca, Estibaliz Urresola, ha dirigit el seu primer llargmetratge amb la idea que el rusc pot simbolitzar la diversitat mentre cada abella fa la seva aportació a una estructura organitzada: elles mateixes garanteixen la biodiversitat. Tanmateix, la societat, representada a través d’una família basca a la qual pertany una criatura que sent que el seu cos no es correspon al sexe assignat, ha de fer una transició per entendre integralment la diversitat humana. 20.000 espècies d’abelles se sustenta en la presència de Sofía Otero, que encarna algú que sap qui és, però a qui costa trobar un nom amb el qual afirmar la seva identitat: no vol ser Aitor, passa pel nom de Coco i, finalment, es reconeix com a Lucia. De fet, més aviat, necessita que els altres la reconeguin com és acceptant i dient el nom que ha escollit. Potser el fet que la identitat passi pel nom fa que algunes coses siguin massa dites a la pel·lícula, acostant-se cap a la pedagogia, encara que Urresola volgués evitar-ho. Tanmateix, ho contraresta amb un desplegament de sensibilitat i delicadesa.

S’hi fan presents altres espècies de dones a l’entorn de Lucia: la mare en un moment de crisi; l’àvia, que ha consentit i ha callat molt per mantenir el seu lloc dins de l’ordre social; la tia, que encarna l’esperit de la comprensió i alhora la dissidència. Però, en desacord amb la idea del matriarcat basc, la pràctica absència física dels homes no vol dir que el patriarcat no pesi en les actituds, rols i pors de les dones. També en el desig d’alliberament per conquerir una identitat pròpia, encara que sempre en transit .