El triomf de la normalitat

Aquest cap de setmana han coincidit a l’escenari del festival Strenes a les escales de la catedral de Girona dues propostes musicals força interconnectades. Ho estan no només perquè es tracta de dos dels grups i/o solistes més estimats del país, amb seguidors i seguidores molt fidels des de ja fa uns quants anys, sinó també perquè tant Joan Dausà, que hi va oferir dos concerts seguits divendres, com Els Amics de les Arts, que van fer el mateix ahir, representen el triomf de la normalitat, dels escenaris urbans i quotidians en les seves cançons –sigui un sopar d’amics en una nit d’estiu o un cicle de cinema francès a la fresca– per representar no grans tragèdies ni viatges a Ítaca, sinó les petites aspiracions, passions, dubtes, alegries i tristeses dels homes i dones del segle XXI, sobretot dels seus companys de generació. Són aquells que, com ells, ja han entrat en els quaranta i criden amb orgull les seves consignes de colla de vells amics: el “Puto Hèctor” de Dausà i el “rotllo patatero” d’Els Amics.

Dausà, que ha reconegut en més d’una ocasió la influència que Els Amics van tenir en ell per fer el pas a la música, va iniciar divendres a Girona la gira commemorativa dels seus deu anys d’escenaris, que són també els del seu primer gran èxit, aquell providencial Jo mai mai, que en aquests concerts de celebració és alfa i omega: el cantant va obrir un repertori estructurat de manera cronològica, més o menys disc a disc, amb una versió despullada de Jo mai mai, asseguts al terra en primera línia d’escenari ell i Fluren Ferrer, a la guitarra acústica. Un parell de cançons més del primer disc, M’hauria agradat i Truca’m –en el segon concert, amb lleugeres variacions respecte al primer– van donar pas a temes de les dues pel·lícules Barcelona nit d’estiu / nit d’hivern, obviant el segon disc, per concentra-se després en els dos últims treballs, Ara som gegants i Ho tenim tot: la consolidació i el pas de les “cançons tallavenes” a una certa reivindicació de l’alegria de viure. En els bisos, els músics van baixar amb acústiques per les escales, entre el públic, per tancar el concert amb la nova Judit i la relectura de Jo mai mai que, de moment, tanquen el cicle.

I no havien passat ni 24 hores que ja tornàvem a estar al mateix escenari, amb llum de dia, per assistir al primer dels dos concerts amb què Els Amics de les Arts van obrir la gira del disc Allà on volia. Cinc homes de negre –un altre quintet, com el de Dausà– que van obrir foc amb el tema que dona títol al nou àlbum, del qual van sonar sis dels vuit temes. Entre els dos concerts van alternar només Un bon exemple i Estimeu-me, i Un dia com un altre en va quedar fora. Entre els 18 temes, va haver-hi espai per a un parell d’escapades entre el públic i per a clàssics de la casa com 30 dies sense cap accident, Louisiana, Quatre-tres-tres, El seu gran hit i, ja en els bisos, L’home que dobla en Bruce Willis –després d’un medley acústic de mitja dotzena de temes antics només esbossats–, Jean-Luc i la final Semblava que fossis tu, ben equilibrats amb encerts recents com ara Citant Mercè Rodoreda: una nova demostració de força d’un grup que camina amb seguretat cap al 20è aniversari, el 2025.