Llibres
IMMA MONSÓ
ESCRIPTORA
“Em venia de gust fer un conte d’hivern”
En les novel·les anteriors he escrit de personatges femenins desbordants i molt empoderats, i n’estava una mica cansada
Has de ser el personatge que descrius, sempre, en alguna part del teu interior; si no, no el pots comprendre bé
Podria passar per un conte moral sobre com créixer quan res no t’ha preparat per ser una persona adulta, i com adonar-te que l’aprenentatge arriba, al final, per més que te’n protegeixis. Però La mestra i la Bèstia (Anagrama), d’Imma Monsó (Lleida, 1959), és també una novel·la sobre el descobriment de la bellesa salvatge dels altres, de la impossibilitat de viure sol, a través de Severina, una noia educada en els silencis de la postguerra que arriba per fer de mestra al poble de Dusa, transposició de Vilaller, el 1962.
El tema de l’educació és molt present en el llibre a través de la mare.
Quan la Simona diu a la Severina que llegir ens farà grans, ens farà savis, indica la confiança de la seva generació en la cultura, perquè de llegir els venia tot: l’entreteniment i la informació. Tenien una fe gairebé religiosa en la paraula escrita, perquè creien que era salvadora.
Però és ambivalent, perquè Severina s’adona que el saber també la protegeix d’haver de fer front a la realitat.
Té un saber llibresc que no l’ajuda a enfrontar-se amb la realitat perquè no la coneix. Només una part, aïllada com ha viscut fins als vint anys, escolaritzada a casa.L’Ornitholagum umbellatum amb què anomena la flor de llet de gallina es allò que la protegeix. Quan va a la casa de Dusa, que imagina plena d’escurçons i cuques, va dient-ne els noms científics, com un escut. Hi ha una escena en què està observant la constel·lació d’Orió en un llibre que es deia El cosmos, que jo també tenia a casa, i el pare la invita a sortir a fora, que li ensenyarà com orientar-se a través de les estrelles. Però ella no aconsegueix veure-la: només la reconeix en la il·lustració del llibre.
Té a veure amb el fet que faci renúncies tant d’hora?
De petita té aquella mena de revelació, quan diu: “Algun dia, de tot això, no en quedarà res”, que en una nena tan petita és dolorosa perquè adquireix uns sentiments que són d’adult, com la melancolia o la nostàlgia, i una nena és lluminosa per definició. A partir de la revelació comença a protegir-se, vol ser autosuficient, estar sempre preparada per perdre-ho tot i tothom. És molt bèstia. Amb els anys, es va adonant que això no la portarà a una vida plena, que no es pot protegir d’aquesta manera, i és quan renuncia a l’autosuficiència absoluta. De fet, a mesura que creix, s’adona del món sinistre a què pot abocar-la. Justament per això busca un lloc com Dusa, perquè pensa que una comunitat petita, després de viure tants anys en soledat davant d’aquella recta a la carretera, serà la millor opció. Però no sap, perquè no coneix el món, que una comunitat petita pot ser molt pitjor. De fet, ho és, perquè l’anonimat de la ciutat acaba sent protector.
La Bèstia li dirà: “Quan vius en un lloc molt petit et pots arribar a convèncer que tens el deure de quedar-t’hi.”
Sí, per preservar aquell lloc de l’oblit. La Bèstia l’ajudarà a comprendre el passat dels pares, que és molt present a Dusa, on la guerra ha deixat també empremtes. És llavors que veu fins a quin punt l’horror pot arribar lluny. I, com que és jove, diu que mai més no podrà ser feliç sabent aquestes coses. La seva ingenuïtat va en consonància amb l’època.
De fet és una noia molt aplicada, perquè fa cas de tots els consells que li donen.
El règim repressiu generava caràcters així, molt inhibits i tímids. Pensa en les escoles: aquells nens tan educats, creients i obedients.
Amb la mestra i la Bèstia contraposa la civilització i la naturalesa, que és tan destructora com seductora. Tenia al pensament ‘Solitud’, de Victor Català?
Això també m’ho va dir la Mercè Ibarz! La Bèstia és diverses coses. D’una banda, és l’atractiu sense atributs; aquesta mena d’atractiu inexplicable de la persona, que tot i els defectes exerceix una seducció. A Severina l’atrau pel costat salvatge i fosc, però també fa un paper de mestre, perquè ell és qui l’ajuda a reinterpretar el passat, a descobrir què hi havia darrere el llenguatge en clau dels pares. També té gràcia que sigui un amor unilateral, que em sembla molt bé, perquè l’amor com una mena de mercadeig no sé si és gaire edificant. A veure, hi ha molts tipus d’amor, i si busques estabilitat i una vida en companyia, ja seria això. Per a Severina, hi haurà dos amors fundacionals: el dels pares i el de la Bèstia, que de fet al començament ella ni tan sols sap si n’està enamorada, perquè la falta de vivència li impedeix reconèixer-ho.
Hi ha una atracció més que un enamorament.
És una atracció que no controla, però sí que hi ha una escena sexual i al final en parlen. L’atracció la porta a aquell orgasme solitari al port de Gelada, una escena que trobo significativa, perquè és allà on agafa la por terrible de descobrir que si pots obtenir un plaer tan gran tu sola, realment per a què necessites els altres?
Però també diu que farà abstinència durant un any perquè “tenia molta por de no necessitar mai més ningú, ni per follar, ni per parlar, ni per beure, ni per treballar, ni tan sols per estimar”.
Exacte. Fa poc vaig llegir que un autor es definia així: “No m’agrada la gent, però la gent no s’ho creu.” A la Severina li passa el contrari: la gent li agrada, però no sap com accedir-hi ni com permetre que accedeixin a ella.
Els pares també volen protegir-la de l’entorn hostil del franquisme. Per això l’eduquen a casa?
Hi ha una protecció, i la por de la mare, que és molt patidora. A la novel·la hi surt molt el patiment per anticipat com una especificitat possiblement femenina. La Tina Vallès hi afegia que potser també és un tret molt català, perquè som molt de “cal patirem”. Potser no és tan habitual en altres llocs. En tot cas, jo em sento molt identificada amb aquest patiment, que creix amb l’edat, i en el cas de la Simona, a més, pateix per l’home, perquè assumeix activitats de cert risc, i per la filla, perquè no pugui ser relacionada amb aquestes activitats.
Hi ha un moment que la mare diu que no volia que l’adoctrinés el règim però que tampoc l’assenyalessin per desafecta.
L’educació que li dona la Simona a casa és molt singular, com la mateixa Simona. D’una banda, per l’educació republicana que ha rebut, no està disposada a alliçonar-la, però de l’altra, ja que la filla viu en aquest món (i ara que m’he tornat a mirar els llibres de la Sección Femenina per a la novel·la realment són terribles), aquella liberalitat no li serviria. Per això li diu que per als exàmens memoritzi i no busqui el sentit de res. La Simona està constantment en aquesta contradicció, que dona lloc a certa comicitat.
També hi ha una mena de reparació retrospectiva, perquè la disquisició de la Severina sobre el sentit que té un aprenentatge fanàtic avui és guaridor.
Exactament. També reflecteix la intuïció del que han representat els pares, encara que no en sàpiga gaire res.
Ha tingut presents els seus, de pares?
Sí, molt. No sé si hi va tenir a veure que ma mare va morir just abans de la pandèmia, i també una casualitat. Jo tenia moltes ganes de fer una cosa diferent, perquè sempre he escrit sobre personatges femenins desbordants i molt empoderats, i n’estava una mica cansada. Tenia ganes de buscar un personatge molt més ingenu i desassistit, i d’explorar la meva pròpia timidesa, les inseguretats. Volia fer un conte d’hivern, un llibre amb un temps diferent de les altres novel·les, més lent, més morós.
L’ambientació en un poble de muntanya com Dusa hi ajuda?
Tenia una imatge al cap, per iniciar la novel·la, que era l’arribada de la mestra al poble. La mare i la tia m’explicaven moltes històries dels pobles on van estar destinades com a mestres, pobles molt petits de l’Alta Ribagorça, que és una zona realment aïllada, just abans d’entrar a la Val d’Aran. Sempre havia pensat que aprofitaria aquelles anècdotes, encara que no vull dir que les expliqui aquí. Molts anys després vam tornar amb la mare a un d’aquells pobles i efectivament la rebuda va ser d’aquest tipus, com si arribés una eminència, amb molt d’afecte, encara que ja eren les mares i les àvies dels nens que havien anat a col·legi amb ella. Són gent reservada, mineral, que no s’estan de punyetes, i rebre una persona com la meva mare, que era expressiva, opulenta i guapa, segons els estàndards de l’època, amb el seu accent de Ripoll, els fascinava com si vingués d’un altre món.
Però en el llibre la protagonista és la filla.
Quan vaig voler reproduir aquesta escena, em vaig trobar que jo no em podia posar en l’interior de la meva mare plenament, perquè soc tot el contrari: reservada, esquiva, molt més ribagorçana que ella. Crec que d’alguna manera has de ser el personatge que descrius, sempre, en alguna part del teu interior; si no, no el pots comprendre bé. Com que no em funcionava, va aparèixer la Severina.
Quina és la casualitat que esmentava abans?
Vaig trobar el nom del meu pare en una llista de represaliats. De fet ho va veure la meva parella, perquè la veritat és que jo no soc gaire de perseguir la memòria històrica: no saps mai què hi pots trobar. La qüestió és que vaig interessar-m’hi perquè en un llibre s’explicava que havia ajudat un diputat a passar la frontera. Jo no en tenia ni idea, perquè va morir que jo era petita, i la meva mare, que parlava molt, d’això, mai. Era de la famosa generació del silenci. A partir d’aquesta menció, vaig demanar la llista dels represaliats, i l’hi vaig trobar. Hi havia la condemna del seu consell de guerra sumaríssim. L’única escena calcada de fets reals al llibre és quan la filla de la Severina també busca l’expedient del seu avi.
Per què diu que és reticent a revisar la memòria?
Em va sorprendre trobar-hi molt més del que m’havia imaginat, a l’expedient. Perquè, és clar, hi ha les declaracions dels testimonis. Amb més raó, potser, no l’hauria anat a buscar si ho hagués sabut. Podria haver trobat alguna cosa que ara no vull processar, a l’edat que tinc. La veritat, però, és que va ser molt maco.
El jovent d’avui, representat en la filla de Severina, viu saturat d’informació i no l’assimila bé?
Ho dius per l’epíleg, que salta al 2020? Vaig dubtar molt d’escriure’l, perquè hi ha haurà lectors que sentiran certa molèstia per la irrupció del present. La filla sent avidesa per descobrir, però hi ha una certa superficialitat. Li retreu a la mare que no li hagi explicat més coses, però és que la mare les ha viscut, no necessita més detalls. S’ha de respectar el temps dels altres, i la filla no ho fa.
Avui potser hi ha urgència a obtenir respostes, i que sobretot siguin nítides.
Exactament. Aquesta urgència és al darrere de tants revisionismes sense tenir en compte el passat real. Al final, l’únic que et queda de debò és el temps subjectiu, la teva durada, com deia Bergson. L’altre, el que comptem amb el rellotge, no ens diu necessàriament gran cosa.
La cuirassa de l’humor o com ser desobedient
Imma Monsó, com el seu quasi homònim fonètic Quim Monzó, que esmenta amb afecte, ha donat lloc a l’adjectiu “monsonià” per definir l’humor que impregna els seus llibres. Ella el defensa com un escut enfront de l’adversitat: “L’humor estableix una distància, i amb ella redimensiones la por, inclosa la de la mort, cosa que no és pas poc important.” De tota manera, accepta que “un documental sobre Auschwitz, i fa poc que en vaig veure set de seguits i vaig acabar fatal, no t’invita a fer-ne broma”. Potser aquest distanciament l’ha salvada del prejudici que pesa tan sovint en les dones que escriuen de ser massa ‘femenines’, com si els homes que escriuen no es prenguessin també massa seriosament a si mateixos: “Havia pensat altres motius pels quals la meva literatura no ha estat mai encasellada de ‘femenina’, i l’humor, fins i tot l’humor negre, és veritat que potser n’és un. La Montserrat Lunati parla d’‘escriptura desobedient’, en el sentit que m’he sentit molt lliure, però he de dir que m’ha costat veure la necessitat de ser feminista durant molts anys, perquè he viscut en un matriarcat i, per tant, les víctimes eren més aviat els homes. En el meu entorn, no hi veia la tipologia de l’home dominant.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.