Altres
TONI MAYANS
HISTORIADOR I EXDIRECTOR DE L’ARXIU DE LA GARROTXA D’OLOT
“El de Salamanca era l’arxiu de la repressió”
El carrer on hi havia l’arxiu de Salamanca va passar a dir-se ‘calle del Expolio’ quan el trasllat dels papers es va polititzar
Amb el nou arxiu, vam intentar, des del primer moment, no ser un gueto, un paradís d’estudiosos, i obrir-nos
Acaba de ser guardonat amb les Ales a la Cultura, un reconeixement que l’Ajuntament d’Olot atorga a les persones que han contribuït de forma especial al desenvolupament cultural de la ciutat. Antoni Mayans fa un repàs en aquesta entrevista al seu activisme cultural, lligat professionalment a l’arxiu de la Garrotxa, però també altruísticament al cineclub i a la premsa local i comarcal. A més, detalla la seva experiència com un dels classificadors dels famosos papers de Salamanca.
Com és que vostè va ser un dels qui va classificar els papers requisats pel franquisme a la Generalitat i dipositats a l’Arxiu General de la Guerra Civil, integrat al centre documental de la memòria històrica de Salamanca?
Feia quart d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona i la Diputació de Girona va enviar quatre estudiants a l’arxiu de Salamanca per fer un informe sobre els documents dels arxius municipals gironins que hi havia i del qual es va fer un reportatge a Revista de Girona.
I els papers de la Generalitat?
Això va ser posterior, l’any 1983. Mesos abans la Generalitat i el Ministeri de Cultura van signar un conveni per fer un inventari dels papers requisats a la Generalitat pel franquisme que hi havia a l’arxiu de Salamanca. El conveni preveia que hi treballessin durant un any dues persones escollides per la Generalitat i dues pel ministeri. Un dels dos de la Generalitat vaig ser jo, perquè ja hi havia estat fent l’informe per a la Diputació.
Què es van trobar?
Tot estava molt barrejat. De fet, era una primera excusa per una feina incòmoda per al govern espanyol. Hi havia molta feina a destriar. Apart dels papers de la Generalitat, també hi havia documentació de sindicats, premsa, partits polítics, etc. Cal recordar que Salamanca era l’arxiu de la repressió.
La seva feina en què va consistir?
Nosaltres vam microfilmar la documentació de la Generalitat i la còpia es va dipositar a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
Quins tipus de documents es van trobar?
Era una documentació molt administrativa, com la de la Generalitat actual. Era dels anys de la Segona República i hi havia informació de requisaments, dels comitès d’apropiacions, etc. Més endavant, quan jo ja no hi era, es van inventariar els documents de partits, personals i d’associacions com els ateneus.
Els van posar bastons a les rodes?
No, l’ambient entre els companys de treball era correcte, fins i tot vaig fer alguna amistat i en tinc un bon record. Nosaltres vam fer una feina d’acord amb la doctrina arxivística i estàvem d’acord amb el principi de procedència. Des del punt de vista tècnic, era molt clar que els papers havien de tornar a Catalunya.
Però el tema es va polititzar, tot i que no pas quan vostè hi treballava. Com ho va viure?
Sí, el tema es va enverinar molt, fins al punt que l’alcalde de torn coincidint amb la sortida de les cinc-centes caixes amb la documentació de la Generalitat va canviar, el 2006, el nom del carrer on hi havia l’arxiu, de calle de Gibraltar va passar a dir-se calle del Expolio, tot i que més endavant va recuperar el nom anterior. Va ser un moment en el qual fins i tot l’escriptor Gonzalo Torrente Ballester va defensar que els papers havien de quedar-se a Salamanca apel·lant al dret de conquesta.
Què va sentir quan els papers van retornar a Catalunya?
La meva feina a Salamanca va ser anterior a la creació de la Comissió de la Dignitat. No vaig tenir cap sentiment especial. Simplement, que era una qüestió de justícia.
La seva activitat professional s’ha desenvolupat en el món de l’arxivística pública. Com s’hi va iniciar?
Això va ser a la dècada dels anys vuitanta del segle passat, un moment en el qual es va dur a terme el desplegament de la xarxa d’arxius comarcals, recuperant en certa manera la idea de la Generalitat republicana. Els estudis d’arxivística eren aleshores incipients i l’administració va agafar personal que ja havia fet coses en aquest àmbit.
Vostè sempre ha dut aquesta activitat professional a Olot?
Sí, vaig començar a Can Resplandis, on s’havien traslladat des de l’edifici de l’hospici l’Arxiu Històric d’Olot. S’havia traslladat a aquest edifici del nucli antic, per les obres que es feien a l’hospici, que n’era la seu.
Quins van ser els primers treballs que van haver d’afrontar?
Inicialment, vam fer un inventari del fons heretat del doctor i historiador olotí Joaquim Danés i Torras dels anys trenta, abans que ell anés a l’exili. I posteriorment van anar repassant la resta del fons i vam anar absorbint les donacions d’empreses, associacions i particulars.
Alguna d’especialment rellevant?
Sí, per exemple, la de la família Trincheria, un fons que va ser donat per Joaquim de Trincheria i que inclou una gran quantitat de pergamins, alguns dels segle XII.
Quins altres documents es van trobar?
Documents de l’Ajuntament d’Olot fins a la Guerra Civil espanyola i protocols notarials des del segle XIII, que van ser molt estudiats per persones que volien fer els arbres genealògics de les seves famílies, però també per temes de testaments i capítols matrimonials, compravendes, etc.
Una font d’informació fonamental, doncs?
Sí, la Carme Sala [historiadora olotina] va reproduir un retaule garrotxí desaparegut gràcies a un protocol notarial, perquè hi constava una descripció detallada al contracte signat per la confraria i l’artista.
Tinc entès que Olot va ser un dels pocs municipis gironins que va conservar l’arxiu notarial. Què va passar?
Sí, la majoria de protocols dels districtes judicials de les comarques gironines es van centralitzar a Girona, però en el cas d’Olot i gràcies a la pressió sobretot dels investigadors es va evitar.
I arriba el moment del nou arxiu, de l’actual. Quan es va produir i per què va ser important aquest nou equipament?
El nou arxiu data de 2012 i és important, perquè gràcies a un conveni entre la Generalitat, el Consell Comarcal de la Garrotxa i l’Ajuntament d’Olot s’hi van emplaçar l’arxiu municipal, el del consell i el comarcal de la Generalitat.
Deu ser un conveni aplicat arreu del territori.
Sí, però ha funcionat en pocs llocs. A Olot, hi va haver una molt bona sintonia entre el personal i es va poder crear un equip molt cohesionat, amb persones amb una gran vocació de servei públic. Aquesta bona sintonia va fer que funcionessin amb un pressupost únic, amb les corresponents aportacions de cada part, i amb una programació única. Gràcies al conveni, l’arxiu disposa de documentació que no tenia, com per exemple la de la majoria d’arxius municipals de la Garrotxa, cosa que beneficia l’usuari, majoritàriament investigadors, allibera espais als ajuntaments, els dota dels llibres d’actes digitalitzats i ha permès de captar arxius fotogràfics diversos, sobretot d’estudis tancats com el d’Emili Pujol. A més, quant a l’arxiu municipal d’Olot, ha permès millorar l’horari d’atenció al públic.
Un arxiu modern no té res a veure amb la imatge tradicional que la majoria té al cap. Com els ho explicaria?
En el nostre cas, doncs, que vam intentar des del primer moment no ser un gueto, un paradís d’estudiosos, i obrir-nos.
I com s’ho van fer?
Amb una sala d’actes oberta a tothom qui la necessiti, buscant col·laboracions de tota mena, amb la vitrina del mes, un petit espai de la sala de consultes, amb exposicions temporals com la d’en Georges Brassens amb motiu de l’homenatge organitzat a la ciutat i que va acompanyada d’un concert d’en Manelic de Pera. Vam participar també al festival MOT, vam acollir actuacions de teatre i dansa de petit format... L’objectiu era que la gent tingués una excusa per venir a l’arxiu.
Vostè ha estat sempre molt vinculat a la premsa i, de fet, va ser un dels impulsors de ‘L’Olotí’ i la revista ‘Gra de Fajol’.
Sí, i vaig ser cap de redacció amb en Mia Bonet. De fet, ja vaig iniciar la revista de l’institut Montsacopa, el Relapse, i també vaig estar al consell de redacció d’Olot Misión, que, quan es va acabar el conveni amb el Bisbat de Girona, va passar a ser L’Olotí. També he col·laborat en diverses revistes i havia fet una columna a El Punt.
I ‘El Cartipàs’.
Sí, l’encartàvem a El Plafó, una publicació dels quatre equipaments que gestionava l’Institut Municipal de Cultura de la Ciutat d’Olot. A poc a poc, vam anar apostant per continguts més de fons amb col·laboradors en temes de memòria, història, ciències naturals, patrimoni, etc.
Vostè va estar vinculat a les Edicions Municipals de l’Ajuntament d’Olot. Què en destacaria?
Sobretot que vam acabar la història d’Olot del doctor Danés, amb els últims quatre volums i amb un quadern guia que ajudava el lector a situar-se. Cal tenir en compte que l’edició d’aquesta obra es va iniciar el 1977. I també destacaria la creació de la Nova biblioteca olotina, dins de les Edicions Municipals, amb biografies i memòries. L’origen van ser la Biblioteca olotina que Joan Casulà va publicar durant la postguerra, una de les primeres en català al país.
Per cert, va ser difícil l’etapa d’‘Olot Misión’? Li ho dic per la coincidència amb els últims anys del franquisme i els primers de l’actual etapa democràtica.
Era la revista antifranquista, progressista amb molts matisos polítics, alguns dels quals, el 1979, es van canalitzar cap a La Comarca d’Olot, els més propers a Convergència, i els altres cap a L’Olotí, quan es va acabar el conveni d’Acció Catòlica i es va posar el punt final a Olot Misión.
Què troba a faltar d’aquella etapa?
Que no hi ha un contrast i que falta un debat d’idees, que només va aportar l’etapa posterior de la revista A 440 metres sobre el nivell del mar. Trobo a faltar també publicacions on hi hagi gent que expressa la seva opinió i que, ara, només es troba en espais digitals.
Una passió pel cinema que li ve de petit
Toni Mayans té una vertadera passió pel cinema. De fet, és una afició que li ve de petit i gràcies al seu pare. Ja a l’etapa d’Olot Misión feia crítica de cinema. Mayans va aprofitar l’any de mili a Madrid (1981-82) per amarar-se de cinema. Explica que en va veure molt, sobretot a les sales d’art i assaig, especialment a l’Alphaville, on hi havia un bar on es podia fer-la petar amb els directors dels films que s’hi projectaven. A tocar, a més, hi havia la llibreria Ocho y medio, un dels referents del gènere. Hi va fer amistat amb el crític Miquel Marías, amb qui manté encara el contacte. Arran d’un article a L’Olotí en el qual formulava una proposta de millora del Cine Club d’Olot i en temps del Teatre Principal regit per una fundació, es converteix en director de l’entitat. Durant la seva etapa, venen a Olot directors i crítics de renom i, entre moltes altres coses, es crea el butlletí Inserts.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.