Gurnés, un crim que no queda a la fossa dels oblidats
Un llibre de Pilar Francés recull i contextualitza les cartes i els poemes enviats per Eugeni Gurnés a la seva dona i a la família durant l’exili i empresonament
durant la Guerra Civil
“Se pudo apreciar cuando se lo llevaron, que aún no era de día, que daba muestras de ánimo y coraje, seguramente convencido de que su asesinato no quedaría en la fosa de los olvidados.” Josep Massa Galté va escriure aquestes paraules pocs dies després que el 7 de maig de 1943 va ser afusellat al cementiri de Girona Eugeni Gurnés Bou, militant de la CNT i alcalde i conseller de Llagostera durant la Guerra Civil. El seu és un dels més de cinc-cents noms gravats en els plafons que des de 2010 homenatgen les cinc-centes deu persones afusellades al mur sud del cementiri de Girona entre el 8 de març de 1939 i el 19 de gener de 1945. Cadascun, com destaca la directora de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, Gemma Domènech, amaga una vida, una història, un pensament, una veu silenciades pel feixisme.
La història d’Eugeni Gurnés va ser recuperada després d’una llarga recerca de la seva família als arxius i publicada per Mercè Carbó Bosch l’any 2016 al llibre La veu silenciada, també al documental de Joan Roura, Eugeni Gurnés: Sumari obert, guardonat amb el premi Carles Rahola l’any 2018. Ara, cinc anys després, Pilar Francès aprofundeix en el seu llegat recuperant la veu d’Eugeni Gurnés a través de la recopilació epistolar i artística amb la publicació de Trenta-set cartes i sis poemes d’amor. La correspondència íntima d’Eugeni Gurnés Bou (1939-1943), publicat per Stonberg Editorial.
Avesada a escriure novel·les emmarcades a la Guerra Civil i l’exili o obres de recuperació de la memòria històrica –sense anar més lluny Quan calmin els mals vents, tornaré (Editorial Gregal), on recull les memòries del seu avi Josep Francès Novella (1906-1989), soldat republicà exiliat a França–, en aquesta ocasió s’ha centrat a transcriure les cartes enviades per Eugeni Gurnés a la seva dona, Carme Mascort, als seus tres fills i als pares, entre el 1939 i el 1943, quatre anys de penúries que va passar entre l’exili a l’Estat francès i les presons de Madrid i Salt. Inclou el comiat amarg mentre esperava la seva injusta execució. Tot contrastat i documentat per l’escriptora i acompanyat per fotografies que la parella es va intercanviar durant aquells anys, a més d’alguns dibuixos i poemes conservats i facilitats per la neta del protagonista, Eugènia Riera Gurnés. Pel que fa als sis poemes, Francés els descriu “exquisits, són paraules que ploren, senzilles i tendres, i que conformen unes rimes amoroses, a voltes forçades per trobar el mot exacte, que ens parlen del bell art d’estimar”.
Com coincideixen a dir tant la neta, l’Eugènia, com l’escriptora és que l’Eugeni “era un home bo acusat injustament d’uns crims que mai no va cometre”. També, en paraules de Pilar Francès, aquesta obra, que es publica coincidint amb els vuitanta anys del seu afusellament, dut a terme al Camp de la Bóta del cementiri vell de Girona, ret un homenatge a la seva esposa Carmeta, “una de les moltes vídues dels represaliats que dugueren la negra pena arrapada al cos fins que la mort vingué a buscar-les”.
Nascut a Llagostera a primers de març de 1907, de professió xofer, casat i amb tres fills, militant del sindicat CNT i membre destacat del Comitè Local de Milícies Antifeixistes, fou alcalde i regidor del consistori llagosterenc pocs mesos després de l’esclat de la Guerra Civil. Cridat a files el maig de 1938, ell va ser un dels milers de republicans que van travessar a peu la frontera del Pertús, el febrer de 1939, un cop acabada la guerra. Seguint el camí de les cartes que va enviar i arran de la investigació de l’escriptora, se sap que va desplaçar-se a Thouars, on va enrolar-se a la Companyia 49 de Treballadors Espanyols, va tenir dues malalties arran de dormir en una cava i fins que va decidir tornar a l’Estat espanyol. Aleshores va ser detingut per la Guàrdia Civil, enviat a diversos batallons de treballadors i presons, acusat d’“auxilio a la rebelión”. Rebel·lió, una paraula que continua vigent...
A la interlocutòria de processament, consta que el van considerar culpable de tenir idees “izquierdistas” i li van imputar l’assassinat de quatre capellans com a membre de la FAI, a la qual mai no va estar vinculat. L’autora destaca que malgratot va gaudir d’una molt bona defensa judicial, a càrrec de Luis Pérez, un home que va acabar pagant també amb la presó haver-lo defensat de forma impecable. Segons explica, ambdues famílies –la de l’acusat i la del seu defensor– mantenen un contacte estret després de dues generacions.
El 14 d’abril de 1977 les restes de Gurnés van tornar a casa, desenterrat de la fosa comuna i traslladat a Llagostera. Com va presagiar Massa: no restaria a la fossa dels oblidats.