“Fot-li canya, Royo!”

Josep Royo (Barcelona, 1945) és un artista conegut i desconegut alhora. Conegut gràcies a Joan Miró, amb qui als anys setanta va gestar bogeries creatives com mitja dotzena de tapissos monumentals que van causar un enorme impacte i que avui continuen meravellant (excepte el que lluïa al World Trade Center de Nova York, destruït en els atemptats de l’11 de setembre del 2001). I desconegut per culpa d’una manera d’escriure la història de l’art que només té ulls per al geni dels grans noms; en aquest cas, el de Miró. “Royo ha quedat inscrit com un col·laborador seu, no com un autor”, sosté Carles Guerra, el comissari d’una exposició al Museu d’Art Modern de Tarragona (MAMT) que anhela restituir-lo: Una forma oberta que cau a pes (fins al 28 de maig).

Els prejudicis amb el seu territori de creació, l’art tèxtil, considerat femení, domèstic, decoratiu, un art menor en definitiva, han estat l’altra pesant llosa que l’ha tapat. Royo és avui un vellet amb el punt just de rondinaire que el fa entranyable; salut fràgil però el cap clar per teixir els records. Quan evoca els compartits amb Miró, sembla recuperar l’esperit d’aquell vailet de vint i pocs anys, l’edat que tenia quan el va conèixer (i Miró ja enfilava els 80: “No es cansava mai”). “Vam fer molts disbarats, però controlats. «Els hem de donar pel cul a aquests burgesos, fot-li canya, Royo!», em deia. Tots dos teníem clar que, en l’art, per construir cal destruir”, explica, mentre amb els braços replica els gestos de quan va llançar benzina a les que serien les mítiques teles cremades de Miró. De tots dos. “No érem dos. Junts érem un. Tinc amics que em diuen: «Vas tenir sort de trobar Miró, però Miró també va tenir sort de trobar-te a tu.» Jo no el vaig anar a buscar.”

Royo tampoc va anar a buscar Antoni Tàpies, un altre dels artistes de l’star-system al qual va socórrer per fer obres experimentals. “M’enviava uns dibuixets”, es limita a dir, per afegir seguidament que Tàpies era “complicat”. I el trist del cas és que en moltes cartel·les d’aquests treballs l’únic nom que hi surt és el de Tàpies.

Carles Guerra ha volgut anar més enllà d’aquest Royo ajudant de per reivindicar la seva pròpia obra, aquella que va fer en solitari des de mitjans dels seixanta fins a finals dels vuitanta. A l’inici i al final, pintures. “Jo sempre vaig voler ser pintor!”, exclama amb un deix furiós. Però si el destí existeix, el seu va estar determinat aviat pel teixit. Amb només tretze anys, per necessitats familiars (la seva mare era vídua), va entrar a treballar a la fàbrica de tapissos Casa Aymat de Sant Cugat, l’epicentre del tapís modern de Catalunya.

Aquí és on Royo crearia el seu primer tapís, Posta de sol (1963), el bateig del que seria una producció “ingent, radical i tocada d’una sensualitat contagiosa” –sosté Guerra–, desplegada a partir dels setanta a Tarragona, on es va instal·lar per exercir la docència a l’Escola d’Art de la Diputació. Dos fils que ara es nuen: l’exposició al MAMT ocupa l’estança que va ser la seva aula. I un tercer, el de l’atmosfera dels llocs on van ser realitzades les peces. A la Farinera, l’antiga fàbrica de farines a prop del port de Tarragona, l’immens taller que va engendrar els gegantins tapissos mironians, però també, en un racó invisible per a tots, la seva obra personal. I el seu darrer estudi de Vila-rodona, d’on ara Guerra ha literalment desenterrat treballs, apilonats i abandonats, com si fossin “les restes d’un naufragi”.

Si bé Royo va tenir un breu moment de glòria, en exposicions individuals a les galeries de més renom nacional i internacional, com la Gaspar o la Maeght, “tots els crítics que van escriure sobre ell no van traspassar els elogis tècnics i la seva dependència de Miró”, assenyala Guerra. Tampoc va tenir bona estrella amb els col·leccionistes. La seva presència és escassa tant en els fons públics com en els privats. I de molta obra se n’ha perdut el rastre. O deambulen en botigues de catifes. Guerra i l’equip del museu han constituït un arxiu amb documentació (ric per exemple en fotografies de Francesc Català-Roca) que altres investigadors poden consultar per continuar desfent la madeixa enredada del seu llegat.

Miró va morir el 1983 i Royo va liquidar la seva carrera pocs anys després, massa desencantat. És amb les seves darreres aportacions que s’obre l’exposició del MAMT, amb el desig que aquest final pugui arribar a ser l’inici de la reparació d’un artista que va donar molt a l’art i ha rebut massa poc.