Octavi Rofes Baron (1967-2023): continuar pensant sense projecte

Octavi Rofes ha plantejat la seva relació amb els mons de l’art, la pedagogia del disseny i l’antropologia social des d’una posició heterodoxa. Al renunciar a circumscriure les aportacions a un àmbit disciplinari concret, les seves classes, els textos i les ocasionals incursions en la curadoria i la pràctica artística, exploren “proporcionar ponts creatius als salts creatius” –tal com ell mateix defineix la funció de l’antropologia de l’art a la seva tesi doctoral Art públic i producció de localitat (2015), que va dirigir Joan Bestard. Es tracta de cercar vincles impredictibles entre pràctiques que, al seu torn, busquen vehicular el pensament crític. La seva aportació es pot caracteritzar, en termes generals, com la d’un intensificador del dissens que és necessari sostenir en qualsevol procés orientat a la innovació.

La seva aproximació a la docència, l’art i el disseny s’ha de comprendre enterament com un exercici continuat d’observació participant. Parlem d’un antropòleg tan involucrat amb l’art que també podríem parlar d’un creador que trobava en l’antropologia el seu camí d’accés a la creació literària i artística. En tot cas, va ser un estudiós que a principis de la dècada de 1990 va apropar-se a la pràctica artística en col·laboració amb Sàgar Malé, amb les seves intervencions a la Sala l’Artesà de Gràcia a Barcelona i a Espai del Peix, una relectura des de Mataró de Configuracions Urbanes (la campanya escultòrica que va omplir d’escultura pública la Barcelona Olímpica). Més recentment va portar a terme treball de camp a Palestina, també de la mà de Sàgar Malé. Un treball desenvolupat al si del grup de recerca MOVER (Mobilidades Desbordadas) dirigit per Roger Sansi.

D’igual manera, la seva activitat en qualsevol àmbit de la vida semblava orientada a cristal·litzar en la docència, ja sigui amb els seminaris i tallers que li servien de banc de proves, o bé amb les classes magistrals on feia brillar les seves elaboracions intel·lectuals, havent incidit tot això, d’una manera substancial, a singularitzar l’escola Eina en l’àmbit del pensament en disseny. La de professor va ser, en efecte, la seva més ferma i persistent vocació. En la docència trobava la seva manera de circular per una diversitat de temes i lectures i, així, transmetre bona part d’aquesta curiositat intel·lectual que el va acompanyar sempre. Concebia les classes des d’una elaborada dramatització performativa, amb què teixia una narrativa acurada i sorprenia amb girs narratius o amb salts d’anècdotes trivials a complexes formulacions teòriques.

A tall d’exemple, ve a la memòria com durant la pandèmia va elaborar unes petites peces audiovisuals per substituir la presencialitat. Venien a ser una mena de tutorials que no renunciaven al to enigmàtic amb què Rofes despertava fascinació i s’obria espai en el pensament de l’audiència. Mentre explicava amb veu serena el tema, es veien les seves mans dibuixant en un full de quadern un esquema que compendiava l’argumentació. Contrarestava, així, aquell moment de màxim distanciament amb una peça visual íntima i que semblava destinada a cada estudiant individualment. Diverses promocions de creadors que des del 1996 han passat per la seva docència poden testimoniar aquesta metòdica transferència oral sempre condimentada de fina ironia.

A aquesta tasca com a professor cal afegir-hi la de sotsdirector de l’escola Eina entre 1999 i 2015. En aquesta etapa es va consumar la plena integració dels estudis de disseny al sistema universitari transformant Eina en un centre adscrit a la UAB. En aquell procés, que va implicar canvis estructurals i l’obertura cap a les activitats de recerca, la tasca de Rofes va contribuir a assimilar valors de rigor i exigència acadèmica preservant la singularitat creativa i l’esperit crític del centre. La tensió sostinguda entre la determinació experimental i l’esquelet acadèmic va permetre entreveure una cultura universitària original i un diàleg productiu entre creació i discurs.

Amb el cicle d’exposicions Potatch, que va curar a la galeria Palma XII, a Vilafranca del Penedès l’any 2000, Rofes va establir relació amb alguns dels creadors a qui ha posat més atenció al llarg de la seva vida, com és Muntadas –qui, al seu torn, va posar en contacte amb Ramon Parramon per iniciar un seguit de col·laboracions amb el programa d’art públic Idensitat; Martí Guixé, amb qui ha sostingut un diàleg fecund i durador, que ha confluït en les tres darreres exposicions comissariades per Guixé i Inga Knölke a La Galleria Nazionale de Roma i que Rofes aborda a la manera d’un tríptic amb el darrer text que ha deixat inacabat; i, posteriorment, Jo Milne, amb qui ha compartit docència a Eina.

Una de les darreres aportacions intel·lectuals ha consistit en Design without Project, un llibre publicat per l’editorial Corraini Edizioni l’any 2022 en el marc de la col·lecció “Unevaluated Essays” a cura de Guixé i que dissortadament Rofes sols ha tingut l’ocasió de presentar a Roma. Actualment, ni tan sols es distribueix a les llibreries de l’Estat espanyol. Què planteja aquest “libel perillós”, com ell mateix l’anomenava? Davant d’una cultura del projecte que ha relegat la pràctica del disseny a la resolució de problemes en una temporalitat i abast determinat i prefixat, Rofes apel·la a processos més rics i deslliurats d’aquest àmbit reduccionista. L’abordatge aïllat i que, conseqüentment, sols és capaç d’aportar resultats predictibles, és confrontat amb la recuperació del disseny com un camp de producció on sigui possible desplegar relacions complexes, diferenciadores, d’una durabilitat a llarg termini i que, lluny de poder-se anticipar des d’un estudi o equip multidisciplinari, s’insereixin al món per transformar-lo alhora que per deixar-se transformar.