Potser massa intens

Mentre se celebra una nova edició del festival de Canes, s’estrena comercialment a l’Estat espanyol una pel·lícula que s’hi va presentar l’any passat: Les Amandiers, rebatejada amb el títol de La gran juventud, potser amb el supòsit que els potencials espectadors no identifiquen que l’original fa referència al nom del Teatre Nacional que van dirigir Patrice Chéreau i Pierre Romans. La directora, Valeria Bruni Tedeschi, hi evoca, en tot cas, la seva joventut: quan tenia 20 anys, el 1985, va decidir ser actriu i va aconseguir entrar a l’escola del mític teatre. Per primer cop, Bruni Tedeschi no actua en un film seu, però el seu cinema (C’est plus facile pour un chameau..., la magnífica Un château en Italie) continua sent un joc d’autoficció: tot convida a reconèixer-la en la protagonista (interpretada per Nadia Tereszkiewicz) que viu amb passió la seva iniciació en el teatre mentre es relaciona amb els companys de l’escola i s’enamora d’un jove autodestructiu enganxat a l’heroïna. Tot vol ser molt intens a Les Amandiers. Massa. Amb els assaigs i els moments de vida frenètica, semblen acumular-se els clixés sobre el món teatral, com ho exemplifica el Patrice Chéreau encarnat per Louis Garrel: una caricatura del director exigent i implacable. Potser seria millor veure o reveure Hôtel de France, el film amb el qual, el 1987, Chéreau va fer una adaptació contemporània de Platonov a partir del muntatge teatral d’aquesta obra de Thèkhov que, un any abans, havia dirigit amb els alumnes de l’escola: allà hi són, entre altres, Valeria Bruni, Vincent Pérez, Agnès Jaoui, Bruno Tedeschini i, potser, l’esperit viu d’aquella experiència .