Mirador
Indiana Jones i el pas del temps
Com en el cas dels films A la recerca de l’arca perduda i L’última creuada, Indiana Jones s’enfronta de nou als nazis en la cinquena entrega de la sèrie presentada en el Festival de Canes, que ha homenatjat Harrison Ford concedint-li una Palma d’Or honorífica. Sense la direcció de Steven Spielberg, rellevat per James Mangold, i sense que n’hagi escrit el guió George Lucas, que es manté com a productor havent aconseguit la Disney amb la distribució, l’actor encarna l’esperit de Indiana Jones a El dial del destí, que parla del pas del temps entre la temptació de la nostàlgia i una acceptació que, a més, és una declaració en contra de l’edatisme. Això mentre l’aventurer vol impedir que un científic nazi (interpretat per Mads Mikkelsen) complementi un objecte (l’anomenat “quadrant d’Arquimedes”) amb el qual fer reversible el temps i dominar el món.
La pel·lícula comença amb el rostre rejovenit digitalment de Harrison Ford en un pròleg que remet al Berlín bombardejat a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, però bona part de l’acció transcorre a finals dels seixanta amb un Indiana Jones gran amb ferides i pèrdues que, tanmateix, és assumit per un actor de 80 anys que llueix un bell tors. El seu rival és un científic que, mantenint l’ideari nazi, ha sigut reciclat per la NASA en la lluita dels EUA contra l’URSS en la carrera espacial.
En aquest cas, la companya d’aventures, que passen per Atenes i Siracusa, d’Indy és una jove (filla d’un antic col·lega arqueòleg) interpretada amb gràcia per Phoebe Walter-Bridge: una dona amb l’actitud independent de la Marion Ravenwood (A la recerca de l’arca perduda) que reapareix al final (i, amb el personatge, l’actriu Karen Allen) en una bella escena. Hi ha altres referències als anteriors films d’Indiana Jones mentre aquesta nova entrega sembla debatre’s entre la vindicació del cinema d’aventures clàssic, propi de l’esperit fundacional de la sèrie, i el recurs a les noves tecnologies amb les quals emular o competir amb les actuals pel·lícules de superherois. Allò millor surt de la impossibilitat d’això últim i de l’acceptació que Indiana Jones i Harrison Ford s’han fet grans. Quanta més acceptació, més dignitat.