Triomf porpra a Razzmatazz

Així com altres noms històrics del rock dels anys setanta han hagut de lluitar contra l’oblit i, a Barcelona, s’han resignat a tocar en escenaris cada vegada més escanyolits, Glenn Hughes, cantant i baixista de la tercera formació de Deep Purple entre el juny de 1973 i el maig de 1975, ha passat d’estrenar-se a la ciutat l’any 2001 a la Sala Mephisto a gairebé omplir, com va fer dimecres, l’espai més gran de Razzmatazz.

Ho explica, d’entrada, la manera com s’havia anunciat aquesta última visita (Performs classic Deep Purple) però, també, la bona forma, especialment en el terreny vocal, que Hughes, algunes vegades amb Joe Lynn Turner (Rainbow) o Chad Smith (Red Hot Chili Peppers), ha estat exhibint de manera periòdica i treballadora a Barcelona des d’aquell bolo de ja fa 22 anys.

Dimecres, Hughes, de 71 anys, no va gaudir de la millor de les sonoritzacions (la seva veu, incomprensiblement, quedava massa sovint en segon pla) i va allargassar alguns temes de manera força incomprensible (nou úniques cançons per a gairebé dues hores de concert).

Però, malgrat tot això i malgrat, també, un solo de bateria d’aquells que semblaven ja cosa del passat, va causar una certa bona impressió gràcies a un repertori opulent (és fàcil, aquesta vegada, recordar-lo sencer: Stormbringer, Might just take your life, Sail away, You fool no one, Mistreated, Gettin’ tighter, You keep on moving, Highway star i Burn) i una entrega no sempre palpable en músics que podrien estar de tornada de tot.

No va ser el seu millor concert a Barcelona, però el Razzmatazz a arrebossar d’un públic absolutament entregat se’l tenia més que merescut.