“La poesia ens fa connectar amb l’essencial de la vida”

Sí, clarament. Em sento més poeta (o, com diria l’Espriu, aprenent de poeta) que no pas novel·lista o contista, autor de ficció. He estat un novel·lista fallit, i un contista que sempre s’ha quedat a mig camí. En canvi, hi ha una mena de prosa que m’interessa molt, i que és aquella que es troba a mig camí entre la prosa poètica i l’assaig filosòfic. Al setembre, l’editorial Gavarres em publicarà un llibre titulat Proses de l’entreclaror, que va, justament, per aquí. Però el gènere en què em sento millor és el líric.

No ho crec. O no necessàriament. Va bé escriure molt, però, encara més, estripar sempre, en tots els gèneres. Ara bé, la poesia sí que exigeix una mirada diferent. Practica una concentració que no es demana a la prosa de ficció, i un desig de subratllar la dimensió simbòlica de la realitat que diria que és privatiu d’aquest gènere.

Sí, estic d’acord amb això que diu al final. En canvi, discutiria una mica el començament de la seva pregunta: he llegit novel·les molt bones un dels temes de les quals era la llengua, o l’estil. En l’última de Ramon Solsona, posem per cas, Temps enrere, la llengua s’hi fa molt present: defineix els personatges. La consciència lingüística és transversal. Recordo la novel·la La ignorància, de Kundera, en què hi havia un paràgraf en què es referia a la paraula enyorança. En aquest paràgraf el txec feia un elogi indirecte de la nostra llengua, perquè el terme enyorança ve, en efecte, del català. Reflexió lingüística, doncs: l’etimologia, tan important, que també toquen tants filòsofs actuals (Adriana Cavarero, Josep M. Esquirol, Ramón Andrés...). Ara bé, en el marc retallat d’una poesia segurament tot això es fa més evident, i potser més significatiu.

És un dels temes del llibre, en efecte. En el darrer poema, per exemple, Un tros de bresca, es fa referència a un símbol que el jo que ens parla en els versos havia fet servir molts anys enrere, en un poema de la primera joventut. En reprendre aquell mateix símbol –el del tros de bresca– molts anys després, l’abast és molt diferent. En el primer estat, un gos llepava el tros de bresca. En el segon, és un exèrcit de formigues que l’ha colonitzat. No cal dir que les formigues, amb el seu treball incessant, em semblen molt més espaordidores que un musell de gos.

Ho faig perquè en poesia qualsevol analogia insospitada pot acabar fent sentit. Em sembla que és el cas. Quan fa pocs anys, es va recuperar aquell vaixell que havia quedat encallat en el gel antàrtic el 1915, i que va acabar enfonsat en les aigües gèlides del mar de Weddell, va cridar l’atenció que el derelicte estava en prou bon estat. Damunt el passamà de fusta de la proa, s’hi podia llegir perfectament el nom de l’embarcació, que, traduït a la nostra llengua, vol dir resistència. Això mateix té la potència d’un símbol: el d’una memòria recuperada quan no s’hi compta. La guerra també ho és: un símbol, en aquest cas, de la impotència i de la barbàrie, de la negació del llenguatge. I, pel que fa a Morandi, ¿hi ha res més bell que intentar pintar el pas del temps a partir dels tels de pols que envelleixen uns objectes?

És que és una fruita que dona molt de joc! Solc passejar cada setmana per un camí, entre Vilafranca i les Cabanyes, en què hi ha un parell de magraners, mig decantats damunt un marge. Ningú no en cull la fruita, i passa que algunes magranes escadusseres se sostenen a la branca d’un any per l’altre. Llavors aquestes conviuen amb la fruita nova. Els dos magraners amics, companys de la meva ruta, són una mena de símbol de la societat. Però d’una societat idíl·lica, en què no s’exerceix violència damunt ningú, no s’expropia cap família, no es fa fora ningú perquè ja és massa vell.

Sí, aquests dos mateixos arbres ja eren a l’arrel d’El magraner, que vaig publicar el 2020. Un dia d’octubre de fa quatre anys, passejava per allà a la vora, i vaig veure una magrana envellida, seca, que havia caigut a terra. Això em va fer recordar la mort d’un amic, curiosament anomenat Antoni Magrané, a qui vaig acompanyar gairebé diàriament els dos darrers mesos de la seva vida. La poesia ens fa connectar amb l’essencial del viure. Si no, no serveix de res.

En una presentació que es va fer del llibre a la Universitat de Barcelona, a la facultat de filologia on vaig estudiar a final dels vuitanta i a la primeria dels noranta –una presentació organitzada per la professora Noemí Montetes-Mairal–, en Francesc Parcerisas –poeta que admiro i amic molt estimat– va dir que un dels poemes d’aquesta secció era l’únic en què apareixia l’altre. Aquest altre és la dona a qui dedico el llibre, que avui és molt lluny de la meva vida. Però el poema en què “dona a llum” crec que restarà: és l’homenatge que li dedico.

Sí, a la Secció de papereria, en què, en efecte, homenatjo cinc papers ben diferents: el de fil, el paper bíblia, el d’estrassa, el de diari i el de vidre. Per tant, hi ha dos papers nobles (el de fil i el bíblia), un que està a mig camí, com és el paper de diari (“pervius amb l’aigua d’internet al coll”), i dos altres papers que en podríem dir funcionals: el de vidre i el d’estrassa.

La idea és que el paper –aquesta substància o aquest material preciós– ha servit, des de fa mil·lennis, per transmetre coneixement. Però el paper també és un element d’una gran utilitat per, posem per cas, embolicar o privar que, en una mudança, es trenquin els objectes més fràgils. El poema Paper de fil acaba així: “Quina promesa, la del blanc tan pulcre / que ha de servir algun dia de sepulcre / a allò que, en tinta de vers pres, no mor!”

És cert: tant les cases habitades com les que estan abandonades. És una fascinació que remunta a la meva infantesa. Torre en venda, per exemple, està compost d’un seguit de tankes que descriuen un relat: la d’una torre d’estiueig que una família vinguda a menys intenta vendre.

He conegut persones profundament narcisistes, que acostumen a fer molt de mal als altres si el seu narcisisme no queda reclòs a casa seva, de portes endins. Aquesta que diu, però, és una poesia irònica: el meu Narcís no es mira en l’aigua calma d’un llac, sinó en un toll urbà. Passa, però, que ell mira de dignificar el lloc del seu reflex adduint la seva condició de penedesenc. A la meva comarca, d’un toll en diem pèlag (com el mar: és extraordinari!). El final fa així: “—Narcís, ¿com és que tant rebaixes l’aura / del mite i la mirada a un toll pudent? / —Jo soc del lloc on el raïm es daura: / en dic pèlag del toll!, ¿ho tens present?”

No sabria dir-l’hi. A mi em fa l’efecte que, en cada època, hi ha autors de referència i d’altres, la majoria, que desapareixeran del mapa literari d’aquí a uns quants anys. Però cal perspectiva, per a tot això. Ara, amb la distància d’unes quantes dècades, podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que Pla, Sagarra i Rodoreda, són narradors imprescindibles del segle XX. Canònics del tot. Però, ¿què passa amb Pedrolo? Ningú no discuteix Carner, Riba, Foix o Vinyoli. Però, ¿què passa amb López-Picó o Esclasans? Hi ha una poeta que a mi m’agrada molt, Simona Gay, que no veig que esmenti ningú. El seu germà, Josep Sebastià Pons, és molt més conegut, però ha patit el desdeny dels perifèrics. No crec que es publiqui amb excés: al capdavall, la història sempre acostuma a posar les coses a lloc.

Fa de molt mal dir, això. Jo li podria dir quins autors m’agraden més, però em fa l’efecte que això no es correspon, necessàriament, amb una repercussió futura. L’Eva Baltasar, posem per cas, em sembla una autora –poeta i novel·lista– que continuarà tenint ressò, perquè ha arribat més lluny que la immensa majoria d’autors en la nostra llengua. Crec que, com a sistema literari, el català és molt sòlid, amb figures de molt de pes en totes les generacions.

Hi estic completament d’acord. La xarxa té avantatges indiscutibles, però popularitza la descurança i, en un pla estètic, sovint el mal gust. Tothom hi pot dir el que li roti: cal estar molt atent a saber qui diu què i com ho diu.

Home, a mi m’agradaria ser capaç d’escriure una bona novel·la. No sé, però, si en seré capaç. Fa pocs dies es va morir Martin Amis, a qui he seguit molt, però a qui, per desgràcia, no vaig poder entrevistar mai en el meu programa de llibres Fum d’estampa, i això que vaig entrevistar altres membres de la dita generació Granta. Voldria ser capaç d’escriure una novel·la com les que feia ell, per exemple. O com les que ens va donar Philip Roth. Per somiar que no quedi...

De rauxa, sens dubte. Escric molt sovint, sí, cada setmana. Diversos articles de crítica, una pàgina de dietari per a El 3 de vuit, que fa gairebé vint anys que surt cada divendres... Però els llibres, en el meu cas, acostumen a ser projectes que m’ocupen durant uns quants mesos, no gaires: un any, un any i mig. Aquest que li deia que sortirà al setembre, Proses de l’entreclaror, és un aplec de textos escrits amb una certa morositat, durant tres anys. Però és una excepció. Els meus poemes llargs –Vetlla, Ermita i L’anell– són escrits en una mena de rauxa més o menys absorbent, aproximadament en un any cada un. Després hi ha la reescriptura, que és una part substancial del procés. A mi, aquesta part m’ocupa més temps que la de l’escriptura pròpiament.