La malenconia, la sobrietat, la ironia, l’amor pel cinema, la dignitat de la gent obrera, els enquadraments precisos, el sentit del cromatisme, el pes de les cançons, el punt de desesperació, però, finalment, l’esperança. Tot allò que caracteritza el cinema poètic d’Aki Kaurismaki hi és a Les feuilles mortes, que manlleva el títol de la cèlebre cançó composta per Joseph Kosma amb lletra de Jacques Prevert que, en versió finesa, se sent al final de la pel·lícula mentre les imatges remeten a les últimes de Temps moderns, de Chaplin. Hi és d’una manera especialment brillant, com s’ha reconegut i celebrat a Canes amb una immensa ovació després de la projecció de gala.

Les feuilles mortes, amb el qual Kaurismaki ha retornat a la secció competitiva del festival dotze anys després de Le Havre, té com a protagonistes un home i una dona solitaris que, com en un film de Bresson que també és invocat pel cineasta finès, hauran de fer un llarg camí ple d’equívocs i de marrades fins arribar a trobar-se plenament. L’alcohol, tan present al cinema de Kaurismaki, és un dels obstacles. A mesura del film, es mostren les successives feines dels personatges que deixen constància de la precarietat de la classe obrera. L’humor sempre hi és, però no dilueix el sentit social del cineasta. Una absoluta meravella.

A la secció oficial també s’hi ha presentat una notable pel·lícula francesa, Anatomia d’une chute, i Firebrand que, dirigida pel brasiler Karim Ainouz, vindica la figura de Catherine Sparr, la sexta i última esposa d’Enric VIII que va escapar-se de la decapitació a la qual volia condemnar-la un rei absolutista, colèric i brutal que ja havia executat anteriorment les cònjuges Ana Bolena i Catherine Howard acusant-les d’adulteri: va impedir-ho la mort del monarca, sobre la qual el film es permet una hipòtesi atrevida que és millor no revelar. Lluny de l’apassionant melodrama La vida invisible d’Euridice Gusmao, presentat a Un Certain Regard l’any 2019, Karim Ainouz cau en la pesantor i la grandiloqüència de molts films històrics, però amb un punt de vista que posa al centre una dona a qui s’atribueix un esperit modern i reformista. El film, en tot cas, compta amb l’excel·lència interpretativa d’Alicia Vikander i un Jude Law engrossit per encarnar Enric VIII.

Pel que fa a Anatomia d’une chute, potent retorn a Canes de la francesa Justine Triet després de la confusa Sibyl presentada també el 2019, posa en escena el judici a una escriptora (extraordinària Sandra Huller) acusada de matar el seu marit, a qui el fill en comú va trobar mort a causa d’una caiguda a la casa familiar, prop de Grenoble. Ella es declara innocent i apunta al suïcidi del marit (també escriptor, però frustrat) apel·lant a una temptativa anterior. Més que voler revelar la veritat dels fets, el film fa emergir els conflictes de la parella amb una intensitat que fa pensar en Ingmar Bergman. Això mentre que la figura del fiscal fa present els prejudicis socials respecte a una dona a qui la cura d’un fill no l’ha fet renunciar a tenir temps per escriure.