Elton John, amb ganes de gresca

Els seus primers concerts a Catalunya van ser el 10 i 11 de març del 1979 a l’antic camp de la Penya de Badalona, amb el nom del percussionista Ray Cooper (membre, ahir també, d’una banda plena de gats vells) amb lletres tan grosses com les seves en els cartells de promoció. Els últims, després d’una desena més de visites en 43 anys, hauran estat aquesta setmana –ahir i avui, tots dos amb entrades exhaurides– al Palau Sant Jordi de Montjuïc, previstos en un principi per a l’any 2020 (agrair la paciència al públic era, doncs, una obligació) i tram final, ja, d’una llarga gira de comiat dels escenaris, Farewell Yellow Brick Road, amb data d’arribada el pròxim mes de juliol a Suècia i que, a diferència de les d’alguns impostors que corren per aquest món d’estrelles del rock en retirada, ningú gosa dir que no vagi de debò.

Elton John va dir ahir adeu a Barcelona amb plenitud pràcticament de facultats, un so força més endurit del que li és costum i moltes ganes de jugar amb una banda extraordinària, fent lluir un cançoner centrat, sobretot, en les seves produccions dels anys setanta i reivindicant discos que desafien estoicament el pas del temps, com Captain Fantastic and the Brown Dirt Cowboy (un dels seus “favorits”, va dir abans d’interpretar Someone Saved My Life Tonight) o Goodbye Yellow Brick Road, del qual va interpretar fins a cinc peces.

Va comparèixer en un escenari en forma de piano quan passaven tres minuts de les nou del vespre i, amb determinació, va anar interpretant cançons com Bennie and the Jets, amb la qual va començar, o Border Song, dedicada a Aretha Franklin –que la va gravar per al seu Young, Gifted & Black– i acompanyada d’imatges de Lady Di, Rosa Parks o les Pussy Riot en una pantalla des de la qual, a més de dibuixos animats, gravacions diverses o imatges de Marilyn Monroe a Candle in the Wind, es van poder veure uns quants plans de detall, molt agraïts, amb els dits de Sir Elton passejant-se pel seu Yamaha.

Rocket Man, Funeral For a Friend, Burn Down the Mission... No hi va haver cançó en què, al final, el músic no s’aixequés i fes una reverència als 17.000 espectadors d’ahir al Sant Jordi, que no els va semblar importar especialment que cantés Tiny Dancer algun to per sota de com la sentim en el majestuós Madman Across the Water –disc del qual va recuperar, també, Levon, on l’Elton John Band, amb veteraníssims col·laboradors, com el guitarrista Davey Johnstone o el bateria Nigel Olsson, a més de Cooper, que l’han acompanyat tota la vida, es va mostrar realment titànica– i que van contemplar amb una concentració impròpia, sovint, d’aquest tipus de concerts, les interpretacions -definitivament menys ensucrades que en d’altres visites- del britànic.

Generós com mai amb els seus músics, i sense espai per a la vàcua xerrameca, Elton John va canviar-se de roba... i ulleres, va ser capaç de tocar el piano mentre l’instrument es movia per l’escenari com una atracció de fira i va acabar de guanyar-se el públic amb cançons tan infal·libles com I’m Still Standing, Crocodile Rock, Saturday Night’s Alright for Fighting, Cold Heart (en duet virtual amb Dua Lipa) o Your Song.

Un Elton John, en resum, amb ganes de gresca i comandant amb força i durant dues hores i mitja la seva penúltima nit a la ciutat.