MARSA AMENÓS
ACTUAL COORDINADORA TÈCNICA, TREBALLA AL DEPARTAMENT DE SASTRERIA DEL TNC, DES DE FA 25 ANYS
“El magatzem del TNC és com un museu”
Hi ha tants vestits fitxats com personatges s’han vist al TNC: i uns 450 metres lineals de sabates
Les sabates preferides d’Amenós són les que la Lizaran va utilitzar pels assaigs de ‘La Bête’
Marsa Amenós només té paraules d’agraïment a l’ambient de treball dins del TNC: “Es nota que la gent estima aquesta feina, i per mi això es important.” És un agraïment que fan sovint artistes que debuten al TNC (des de companyies com La Calòrica a directors internacionals com Michael de Cock). Amenós va comença a treballar-hi el 1997 cuidant-se de l’atrezzo de L’auca del senyor Esteve, contractada per Josep Maria Flotats.
L’actual coordinadora tècnica del TNC és de les persones que ha anat veient com s’omplia el magatzem a les catacumbes del TNC: “Avui el magatzem és com un museu.” Només de mobles i elements grans hi ha 2.600 entrades als fitxers del TNC. No es compta atrezzo. Hi ha tantes fitxes de vestuari com personatges han passat pel TNC. Algun element ha repetit a escena? I tant, per exemple, una singular figura de Cupido: L’auca del senyor Esteve (1997), El somni d’una nit d’estiu (2014) i Molt soroll per no res (2015).
Recentment, el TNC ha aprofitat els antics armaris del museu de la indumentària. Això ha permès (a un cost menor) molt més espai per emmagatzemar material. Hi ha visites periòdiques d’alumnes per aquests passadissos. Els de disseny, els ha acompanyat algun cop: “Els sorprèn la dimensió dels magatzems i que tot estigui tan ben cuidat.”
Avui, es reutilitza molt vestuari. Cal tenir el vistiplau de la persona que el va dissenyar per reaprofitar-lo per a altres muntatges. N’hi ha alguns que no es poden reutilitzar, “com els d’algun tipus de seda o de organdí, perquè ja estan massa delicats i es farien mal bé”. En general, els vestits de dona són més delicats. Podria estar molt bé cedir-los al MAE perquè els poguessin exposar, admet. Ara, tenir-ho al teatre és tota un oportunitat: “Ajuda tant els figurinistes com els escenògrafs a poder revisar material mentre es fan els assaigs.” Hi ha servei de bugaderia i tints per tenir la roba a punt a cada funció. La roba es renta cada dia. Es fa força malbé. Hi ha roba que al final es dona o es recicla. “Algunes temporades se’n pot donar i d’altres, no. Depèn també de la quantitat de roba nova que entra cada temporada. El que es dona és bàsicament roba actual.” Hi ha servei de costura per fer alguns arranjaments i possibilitat de reparar danys del decorat i de l’escenografia. S’encarrega fora, en general, tant el vestuari, com l’escenografia i l’atrezzo.
Un altre tresor és el de les sabates. Sí, un cop s’acaben les funcions es desinfecten i es guarden dins de caixes. Per tornar-los a utilitzar cal treure’ls el desinfectant netejant-les novament. “Potser tenim uns 450 metres lineals de parells de sabates emmagatzemades al TNC.” Curiositats: Enric Cambray (Molt soroll per no res) i Víctor Àlvaro (Valentina) han compartit les mateixes sabates al TNC: un 42. Són sabates blanques amb punta negra. David Bagés (Una història catalana) i Pep Muñoz (Panorama des del pont) han compartit també les botes del número 42. El dia de la sessió de fotos, l’octubre passat, Amenós va oblidar retratar-se amb les preferides: eren les d’Anna Lizaran a La Bête. Només les va utilitzar als assaigs. Abans de l’estrena, es va trobar malament i es va buscar substitució (Jordi Bosch) d’emergència. Ningú esperava que aquella baixa comportaria la seva mort a les poques setmanes; va ser tot un trasbals.
El material inventariat pot circular amb facilitat per altres teatres públics. Tenen demandes de companyies privades, però són més restrictius: “Ens hem trobat que molts cops les demandes particulars no tornen el material. No tenim personal dedicat a servei de préstec i hem de vigilar de no fer competència deslleial a les empreses que treballen llogant roba o atrezzo per rodatges o produccions teatrals.”
Ella admet que el teatre pot ser un punt addictiu. Però detecta que si les funcions són massa llargues no ajuda a acostar el públic al teatre. Personalment, prefereix el teatre “que diu coses i et fa pensar”. “També les adaptacions de clàssics quan el resultat és creatiu.. Un espectacle que em va impressionar en quest sentit va ser: Beware of Pity dirigida per Simon McBurney amb els actors i actrius de la Schaubühne” També quan es percep que hi ha hagut treball en equip. A més del TNC, també volta per altres propostes en altres escenaris. Al gener, citava La gata perduda al Liceu; Golfus de Roma al Condal; Sondheim x Sondheim al Temoprada Alta i Els ocells de La Calòrica., al Poliorama.
El principi va ser prou traumàtic amb el cessament fulminant de Flotats (ell preveia que es construirien les escenografies al mateix TNC, fet que no ha acabat passant mai). Amenós va entrar al TNC després d’un llarg periple. Després d’abandonar la carrera de medicina (“m’agradava moltíssim”) va iniciar-se en disseny gràfic a l’Elisava. De rètols per al Digui Digui a la televisió va passar a col·laborar durant 15 anys amb Montse Amenós (la seva germana) i Isidre Prunés: “Vaig estar d’ajudant d’escenografia i em cuidava d’altres camps, com l’atrezzo i el vestuari”.
Tornem a TNC. Arran de la crisi econòmica, al 2013 hi va haver un acomiadament massiu al TNC que va afectar també atrezzo i sastreria. Li van encarregar fer de cap en les dues seccions. Des del 2017, és la coordinadora tècnica: “Em cuido d’anar seguint els projectes des de la primera idea fins que entra a l’escenari.. Coordino el muntatge de l’escenografia i la il·luminació, el vestuari, atrezzo Com a ajudant d’escenografia tinc el punt de vista artístic i també el tècnic” Li agrada ser discreta en públic, calibrar amb prudència les declaracions i procurar que quedi ben reflectida l’estima cap al seu treball. L’afecte traspassa l’aura que desprèn més enllà dels llargs passadissos.